Palma de Mallorca, 1235-1315
Filosof i escritor mallorqui. Fill
de Ramon Llull i d'Isabel de Erill. Naixque en l'any 1232 en la ciutat
de Mallorca.
La Seua infancia transcorregue durant
la reconquista de l'iila de Mallorca pel rei Jaume I d'Arago. En eixos
moments, Mallorca es ambit de les tres culturas: llatina, musulmana i bizantina.
Ramon Llull fon page de Jaume I el Conquistador quand tenia catorze anys.
Tambe fon Mayordom Real del fill de Jaume I, l'infante D. Jaume mes tart,
Jaume II de Mallorca. Vixque en la cort i dugue una vida alegre i un poc
alocada, fins complir els trenta, en eixa epoca Ramon Llull es dedicà
a escriure poesia de tall trobadoresc.
En 1257 se casà en Blanca de
Picany i tingue dos fills, Domènec i Magdalena. Fins els trenta
i dos anys tingue quatre aparicions de Cristo crucificat i a partir d'aci
la seua vida camvià radicalment. Se senti cridat per Deu, deixà
la bona vida, a la seua muller, als seus fills i s'ana a
pelegrinar per Terra Santa, a la seua volta a
Mallorca i estant esta encara habitada per molts musulmans, decidi dedicar-se
a la conversio dels mateixos per mig de la persuasio, a escriure llibres
i a demanar a les autoritats la fundacio de monasteris.
Entre 1265 i 1274 se dedica a estudiar
el arabic en Mallorca, usant com mestre a un esclau moro arabic. Estudia
tambe llati, gramatica, filosofia musulmana i filosofia i teologia cristiana
antiga, encara que no es sap be si fon en el convent cistercenc de La Real
o tal volta en els franciscans i els dominics de Mallorca.
En 1274 reb una allumenacio que despres
plasma en el seu Ars Magna continuada en el Ars Demostrativa. Simultaneament
funda en Mallorca un monasteri per a dotze franciscans que deurien aprendre
arabic pera a despres anar a evangelisar l'Islam. Esta idea de monasteris
dedicats a la preparacio de personal missioner en el estudi de les llengües,
rebut l'aprobacio papal de Joan XXI en 1276.
En 1276 gracies a una subvencio de
l'infant Jaume, funda el monasteri de Miramar en l'Illa de Mallorca on
s'ensenyava l'arabic als missioners, axinia com la manera de convertir
als musulmans.
Mamprengue un viage a Paris per expondre
les seues idees en La Sorbona i obtindre el magisteri en arts. Aixina mateix,
expongue abans el papa Nicolau IV un proyecte per una nova Creuada en terras
paganes, pero al no contar en el favor del pontife parti en solitari cap
a Chipre, Armenia, Asia menor, Túnez, Egipto, Ceuta, Argelia i Jerusalem,
diverses països d'Europa, Alemania, Francia, Italia, etc., tambe volgue
arribar fins el Gran Khan i els tartars.
Despres, i en la intencio de proseguir
alla el esu acostament a Deu, Ramon Llull es retirà al mont, on,
segons relata en Vida Coetánea, Deu lo allumenà i le inspirà
l'escritura d'un llibre que servia per convertir al cristianisme als pagans,
obra que cap identificar en Art abreviat de trobar veritat.
En 1287 viaja a Roma va i torna diverses
vegades. Volia conseguir recolzament per a la seua idea missionera, la
reforma de l'esglesia i l'organizacio d'una creuada a Terra Santa. El Rei
aragones Jaume II en 1299 le concedix l'aprobacio per a predicar en sinagogas
i mesquitas del seu Regne.
Raimundo Lulio fon sempre llaic; en
1295 es feu terciari francisca.
En 1307 caigue prissoner en Bugía,
en el nort d'Africa, i a punt estigue de sofrir un linchament public. D'ahi
se traslladà a Pisa, a la que arribà miraculosament, darrere
un naufragi, i despres, de nou a Paris. En 1311 assisti al concili de Viena,
convocat pel papa Clement V, abans el qui expongue un pla per evangelisar
Terra Santa que tampoc seria, encara que si s'aprovà a proposta
seua la creacio de diverses coleges de llengües hebreas, arabic, caldea,
greca i orientals, i en 1311 tornà a Mallorca.
En l'ultim viage a Tunez, escrigue
la seua ultima obra de la que es tenen referencies, el Liber de maiore
fine et intellectus amoris et honoris, datada en 1315.
Ramón LLull fue a predicar a Tunez el 1293
y a Bugia el 1307.Fue torturado y encerrado en la letrina de la prisión
de Bugia. Despues de su lapidación, los navegantes Lluis de Pastorga
y Esteve Colom cogieron su cuerpo todavia con vida y lo llevaron a Mallorca
y falleció avistando su isla.
Mori en el 25 de març de 1315 tornant de
eixe viage a Tunez. El seu cos fon enterrat en l'esglesia de Sant Francesc
en
Mallorca.
Raimundo Lulio o Ramón Lull
es nomenat el «Arabicus christianus» o tambe el «Doctor
inspiratus».
Les Seus primeres obras conegudes
esten escritas en arabic: una Llogica, el Llibre de la contemplacio, i
el Dialec del gentil en els tres sabis; posteriorment traduix estas obras
al mallorqui. Escrigue mes de 250 llibres de filosofia (Ars magna), de
ciencia, d'educacio, de mistica, de gramatica, novelas, en llati i en mallorqui,
la seua llengua natal. A menut realisà traduccions directas al mallorqui
de les seues obres, pero no ha sobrevixcut ninguna. Per lo que es refer
a la seua llengua materna, el mallorqui, Ramon Llull fon el primer en utilisar-la
per a fins filosofics, lo qui contribui a dotar-ho d'una prosa culta i
especialisada.
Obras de Ramon Llull:
Llibre del gentil i dels tres sabis (1272)
Llibre de contemplacio de Deu (1272)
Llibre de l'orde de cavalleria (1275) (Doctrinal)
Art abreviat de trobar veritat (1274)
Llibre d'amic i amat (1282-1287) (Poesia)
Blanquerna (1283-1285) (Novela cavalleresca de
contingut mistic)
Llibre de meravellas (1286) (Novela cavalleresca
de contingut mistic)
Arbre de ciencia (1295)
El desconsol (1295)
Llibre dels animals
Arbre de filosofia d'amor (1298) (Poesia)
Cant de Ramon (1299)
Planto de la Verge (1300)
Ars Magna (1306) (Filosofia)
Vida Coetanea (1311)
|
Zohar Hakadosh, pilar de la Kabala, escrito hace
más de 2000 años, estaba ya registrada la aseveracion de
la real forma del planeta tierra y la gravedad, y con lujo de detalles.
Dice en Zohar, Vaikra daf 10a:
"El mundo gira y, a su vez, tiene forma esférica.
Sobre él, sus habitantes estan de pie y cabeza abajo. Y todas las
criaturas de la Tierra, que viven en distintos puntos de ella, tienen apariencias
distintas: en color de piel, rasgos faciales, etc. El sol determina cambios
climaticos en cada zona [estaciones], y además alumbra una parte
mientras la otra permanece en la oscuridad. Hay lugares iluminados siempre
y que no se encontrará en ellos noche sino en períodos de
tiempos cortos [los polos]. Porque así está escrito en los
Salmos (Tehilim 139) ´Te agradezco por las luminarias y son sorprendentes
Tus obras´. Y este secreto es transmitido por la sabiduria de la
Torá".
De este fragmento del Zohar se desprende algunas
ideas considerables:
1. Una tierra esférica.
2. Habitantes en toda la extensión de su
territorio.
3. La fuerza de la gravedad.
4. Diferenciación de razas de acuerdo a
sus características físicas.
5. Relación entre habitat natural y características
físicas.
6. Distinción entre noche y día
unitemporales.
7. Sectores en que reina la luz durante gran parte
del año incesantemente, o sea, los polos terrestres.
Los Sabios de Israel no ignoraban entonces que
este modo de pensar era suyo propio y que resultaría extraño
a los sabios de las demás naciones; es por eso que al final del
párrafo definieron estas consideraciones en calidad de secreto.
Además, señalan que el origen de estos conocimientos no es
resultado de investigaciones sino de una transmisión bíblica,
recibida en el Monte Sinai, por Dios, el creador y arquitecto del planeta
y el cosmos y todo lo existente; lo que vemos y lo que nos esta oculto;
lo que sabemos y lo que aun no hemos descubierto
En 1413, després del compromís de
Casp, el candidat català Jaume d'Urgell, no acata el compromís
i es rebel•la militarment contra el nou rei Ferran I d'Antequera. establint
la seva caserna general en el castell de la Ràpita de Balaguer.
Jaume d'Urgell és recolzat per diversos
nobles catalans entre els quals destaquen Cristòfor Colom, home
molt ric de Tarroja de Segarra i el noble militar Bernat Joan de Caçinera,
senyor del Canós..
Jaume d'Urgell, perd la guerra i és
fet presoner. El rei confisca les terres de Cristòfor Colom
i posteriorment les hi atorga al noble castellà Bobadilla,
que li havia donat suport amb armes i homes. I el castell de
la Ràpita el rei el confisca a Jaume de Cervera, i el dona als Vega
de León. ( avantpassats del Marquis de Santillana i de Luis de la
Cerda )
Els Colom emigren a Barcelona.
(1) Guillem Colom =Joana Çaplana
(2) Guillem-Ramón Colom Çaplana
=1a Francina Dusai = 2ª Caterina de Marimon
(3) El besnét del Cristòfor Colom
de Tarroja va ser Jaume-Joan Colom i Marimon, qui va casar amb Caterina
Bertran, i van tenir els següents fills :
(4) Francesc (canonge) Lluís, Guillem-Joan,
Joan (marí), Jaume, Isabel i Elionor.
(5) Si Lluís Colom Bertran (nascut aprox
en 1415) hagués tingut amb la seva primera muller Violant de Montrós
( no existeixen proves documentals ) tres fills : Joan Cristòfor
(nascut sobre 1436), Bartomeu i Jaume (Diego) Colom Montrós, Joan
Cristòfor Colom Montrós i Cristófor Colom Terra Rubra
serien una mateixa persona, simplement s'haurien canviat el nom.
En 1456, els pagesos de Mallorca, capitanejats
per Simó Ballester i dirigits per dos joves germans, Joan
i Bartomeu Colom tenen assetjada la capital, Ciutat de Mallorca durant
un mes.
Simó Ballester era el pare de Miquel Ballester,
gran amic de Cristófor Colom.
El rei empresona al seu fill, Carles de Viana.
La Generalitat s'enfronta al rei, i el rei Juan II capitula al febrer de
1461 en la Concòrdia de Vilafranca. Carles és nomenat
successor. El signant de l'acord per part de la Generalitat és
Jaume-Joan Colom i Marimon Aquest acord prohibia al rei trepitjar Catalunya
sense autorització de la Generalitat.
Carles de Viana mor el 23 de setembre de 1461.
El rei incompleix l'acord i hipoteca els comtats
del Rosselló i Cerdanya al rei de França. El 9 de Juny de
1463 la Generalitat va declarar novament la guerra al rei. La Generalitat,
va nomenar rei a Enrique de Castella (1462-1463) qui va renunciar, i després
va coronar rei a Pere de Portugal (1464-1466), i a la defunció d'aquest,
a Reiner de Provença (1466-1472) (1480+ ).
Al juny del 1463, les tropes de la Generalitat,
dirigides pel Compte de Pallars i Lluís Colom Bertran bombardegen
la ciutat de Girona durant set setmanes. L'objectiu era endurse la
reina i el príncep Ferran a Barcelona.
En 1464, la Generalitat nomena president per al
següent trienni a Francesc Joan Colom i Bertran. ( president nº
29 ) Ell els seus germans van dirigir la Generalitat en la guerra civil
contra el rei Joan II.
28 de Febrer de 1465 , batalla de Gèlida
entre el rei Joan II i el rei Pere IV amb la Generalitat
La batalla la gana el rei Joan II . És fet presoner Rodrigo de Bobadilla,
que lluitava a favor del rei Juan II. El rei Pere IV va morir a Granollers
en 1466.
La Generalitat va proclamar llavors rei en 1466
a Reiner de Provença i al seu fill Juan de Calabria "Lloctinent"
de Catalunya.
Reiner nomena a Joan de la Cossa governador de
Provença. Provença ( capital Marsella) era un regne entre
Catalunya i la Liguria (capital Gènova)
El 16 d'Octubre de 1469, a Valladolid, es casen
Isabel de Castella I Ferran d'Aragó, gràcies a una butlla
papal de dispensa falsificada pel nunci papal i l'arquebisbe Carrillo.
Fins 1471 no van tenir l'autentica, redactada pel vicecanceller papal
Roderic Borja.
Neix en 1470 , a Cervera (Lleida) Alfons d'Aragó,
fill de Fernando el Catòlic i de Aldonça Roig d'Ivorra
El 10 d'Octubre de 1472, mor Francesc Joan Colom
i Bertran, 6 dies abans de la Capitulació de Pedralbes.
16 d'Octubre de 1472, Capitulació de Pedralbes.
S'acorda la pau, aprobant-se tota l'actuació de la Generalitat,
i jurant de nou el rei les Constitucions de Catalunya.
Una vegada acabada la guerra civil, el rei Juan II, commina a Miquel
Colom, Guillem-Joan Colom Bertran, Galceran Colom Dusay i Guillem Colom
a cessar les seves hostilitats contra els Boscà i els Farrreres.
Lluís Colom i Bertran no accepta el pacte
i emigra amb la seva esposa a Sicília. Després de 1477
es va casar amb Elionor Serra. va desaparèixer i va ser donat per
mort en 1492 embargant la corona els seus béns.
Lluís de Santangel, valencià d'origen
jueu, tresorer i conseller del rei Joan II ( i després del seu fill
Ferran II, el Catòlic ), entra en la ciutat de Barcelona en 1472
i lloga una casa a Guillem-Joan Colom, en el carrer de Sant Domènec
del Call.
Joan Colom, Almirall de la Generalitat, va continuar
la lluita per mar contra Juan II de 1472 a 1474 després de la capitulació.
a les ordres del Rei Reiner.
Joan Cristòfor Colom al servei de Reiner
de Provença, persegueix el 6 de Setembre de 1472 una nau de Joan
II, anomenada Ferrandina des de Sardenya fins les costes de Tunísia
i la captura, i després torna A Marsella.
Cristófor Colom mateix va explicar això
al rei en una carta de Gener de 1495.
Els Consols de la Mar de Barcelona donen avís,
el 3 d'Octubre de 1473 a totes les autoritats del litoral català
i valencià que " Hem rebut de Lluís Martí, mercader
de València, l'avís que un Corsari anomenat Colom amb set
naus armades ha arribat a Alacant. Els seus vaixells han donat caça
i han enfonsat les galeres del Comte de Prades......"
1475 . Isabel I i Ferran V, són proclamats
reis de Castella
Cristófor Colom coneix en 1475 en la casa
dels Capités Donatários do Espírito Santo de Madeira
( abans Templaris ) i es casa amb Felipa Moniz, fillastra
de Bartolomeu Perestrelo, germana del rei Pere IV de Catalunya, i néta
de Jaume II d'Urgell.
Cristófor Colom participa a l'agost
del 1476 en la batalla naval del Cap de Sant Vicente, contra naus
genoveses.
Notícies d'un corsari francès (amb
base en Marsella) anomenat "Colon" que dirigeix una flota en el Cap
de Santa Maria (Cadis) Diego de Valera informa al Rei de Castella,
Fernando V ( Ferran II a Aragó-Catalunya )
En 1476, una expedició conjunta del rei
Khristian de Dinamarca i del rei Alfonso V de Portugal, a Islàndia,
Groenlàndia i que buscava una ruta a la Xina pel nord, va
salpar de Westward dirigida per Joao Vaz Córte-Real,
Didrik Pining, Hans Pothurst i un tal Johanes Scolvus (Joan
Colom, segons Thor Eyerdal) com cartògraf i pilot.
Aquest nom (Johannes Scolvus) consta també
en el primer plànol de Gerardus Mercator. com a descobridor del
estret de Davies, entre Groenlàndia i Frislandia (Canadà)
Cristófor Colom va escriure al rei després
de descobrir Amèrica :"He navegat en el mes de Febrer del 1476 fins
cent llegües més enllà de la illa de Thule."
1478 - Neix el primer fill de Cristófor
Colom, Diogo Colom Moniz
Ferran II derrota el 24 de Febrer de 1479 a Alfonso
V de Portugal i Juana la Beltraneja, amb la qual cosa s'assegurava
el govern de Castella. En el ban portuguès participen cavallers
catalans. Colom es trobava a Portugal aleshores.
Els Consellers de Barcelona escriuen en 1479 al
llavors príncep Ferran, per a comunicar que entre els atacants al
port de Barcelona , figura Vicens Anes Pinço, de la Vila de Pals.
Mor el rei Joan II de Catalunya-Aragó en
1479. Ferran II és proclamat rei de Catalunya-Aragó..
Cristófor Colon es reuneix en 1482 amb
els membres del Consell Real de Castella a Còrdova i els explica
el projecte El Consell el rebutja, proclamant gairebé com herejia
l'afirmació de Colom que la terra sigui rodona. Segons Bernáldez
"assabentat en cosmografia teòrica, de labia fàcil i edat
adequada per a "descobrir", per haver depassat la quarantena, li va afavorir
la seva condició d'estranger i desconegut"
1488- Neix el segon fill de Colom, Hernando Enriquez
Colon, fill de Beatriz Enriquez de Aranas
En l'Ordre de la Reina de Castella del 12 de Maig
de 1489 indica a "consells, justícies, etç etç ..
perquè a un tal Cristófor Colomo.... se li doni estança
a ell i als seus sense diners.....i no revolvedes contra el ni contra els
que amb ell van..."
El 2 de Gener de 1492, els àrabs de Granada
, gràcies al cèrcol de la marina catalana, es van rendir
a Fernando el Catòlic. El Cardenal Mendoza ocupà
la Alhambra manant que ondegés el pendó de Castella a la
torre de la Vela. Amb això acabà la Reconquesta.
Els Reyes Ferran i Isabel, per la gràcia
de Déu, Reis de Castella, LLeó, Aragó i altres dominis
de la corona, signen el 31 de març de 1492 el decret d'Expulsió
dels Jueus, El Decret entraria en vigor el 3 d'Agost de 1492. Qualsevol
jueu no convers que fos trobat a partir d'aquest dia seria executat.
El decret obliga a tots els jueus a abandonar els seus regnes, "...puguin
vendre i intercanviar les seves propietats i mobles i qualsevol altre articles...",
però no podent endur-se "... or i plata, o moneda encunyada o un
altre article prohibit per les lleis del regne"
Don Isaac Abravanel, cap de la comunitat
jueva de la península ibèrica, es reuneix fins tres vegades
amb els reis amb la finalitat d'aconseguir la seva anul•lació, però
no l'aconsegueix i els envia una profètica carta
Finalment els reis nomenen una Junta "primoriorum
hominum". que va acabar amb l'espera de Colom formada per :Giraldini,
germà del nunci apostòlic, Lluís de Santangel i Bessant,
escrivà de ració (ministre d'Hisenda a Catalunya),
Gabriel Sanxis, tresorer del rei i per Alfons de Cavalleria. Aquesta junta
va aconsellar als reis a
emprendre l'expedició Els reis accepten
les condicions de Colom, però no poden donar-li el diners necessaris.
El 17-4-1492, estant els reis a Granada ja conquerida,
però creient que estan encara a Santa Fe, Joan de Coloma, secretari
del rei, i Cristófor Colom, signen a Barcelona les anomenades
Capitulacions de SantaFe , i les consignen en el Arxiu Reial de Barcelona
(registre 3569 de la secció "Diversorum siguilli secreti")
Aquestes Capitulacions atorguen a Colom amplis
poders i honors, per a ell i per a tots els seus descendents.
Temps mes tard, en 1497, Colom va sol•licitar
als reis una confirmació oficial de les Capitulacions , i els monarques
les hi van signar com reis d'Aragó
En la preparació del viatge van participar
diversos nobles d'origen portuguès, establerts a Barcelona, com
Pero Vasques Saavedra, Joan d'Almada o els propis germans Pinçon,
residents a Pals (Girona) així com el català Joan de la Cossa.
Les vàries reunions per a preparar el viatge es fan en la casa de
Barcelona de Però Vasques Saavedra i a Pals (Girona) a casa dels
Anes Pinson, i en el castell de la Ràpita, on residia el Duc de
Medinaceli.
Aquests nobles portuguesos havien anat a viure
a Catalunya juntament amb el rei Pere IV, casant amb nobles catalanes.
Alfons Anes va ser en l'època del rei Pere IV ambaixador de la Generalitat
a Roma.
El finançament va anar a càrrec
de Lluís de Santàngel i Besant, qui va avançar 17,000
ducats a Barcelona, . La resta la va posar el propi Colom (així
el consigna en una carta al Rei)
El total del cost de l'expedició va ser
de 24.456 ducats o 9.171.000 maravedis o 624 M de pessetes actuals.
Colom va salpar del port de Pals (Girona ) amb
un vaixell de nom "Santa Maria", propietat de Joan de la Cossa
i altres dos vaixells, propietat dels germans Anes Pinçon, anomenats
"Ninna" i "Pinta" ,
Després van passar per Barcelona per a
recollir soldats: " ....No saben tots quanta part tenen els de Catalunya,
Rosselló i Cerdanya a la glòria i blasó de la primera
Conquesta i Descobriment del nou Orbe i de les Índies
Occidentals, doncs el capitan Christophol Colom des dels anys 1492 que
començà a anar a l'empresa amb cent-vint soldats del port
...." ...I es van dirigir cap a Gibraltar.
La majoria de la tripulació és catalana,
com ens orienten molts indicis del propi Diari de bord .
Però també sembla que aquesta "costum" de marins que anaven
a Amèrica amb barretina, saravells i monedes amb imagens de Sant
Jordi, va durar fins l'època de Ferran Cortés. |
L'escriptor, poeta i filòsof català,
Francesc Pujols i Morgades, nasqué a Barcelona l'11 d'agost de 1882.
Era fill d'un procurador dels tribunals i de mare vilafranquina (una Morgades,
de la família del famós bisbe). Va perdre la fe, a l'edat
de set anys, el dia que va prendre la primera comunió. Obtingut
el grau de batxiller, renuncià als estudis d'enginyeria a què
l'empenyia son pare i estudià filosofia pel seu compte. Començà
a fer versos mentre estudiava el batxillerat. Dos dels seus poemes, Idil•li
i Balada de les festes van obtenir, respectivament, la Flor Natural i el
primer accèsit als Jocs Florals de 1903, celebrats a Barclona amb
tota la pompa de l'època. Aquest doble triomf li valgué l'amistat
de Maragall, que era del jurat, aleshores al cim del seu prestigi.
El 1904 publicà el Llibre que conté
les poesies de Francesc Pujols, amb un pròleg de Joan Maragall,
el qual el presenta com un representant de la seva teoria sobre la "paraula
viva". Aquesta publicació acabà de consagrar-lo. I per bé
que ell solia dir que, a partir d'aleshores, cessà de fer versos
(tot precisant qu no fou ell qui abandonà la poesia, sinó
al revés), el cert és que la poesia l'acompanyà sempre,
com ho revela tota la seva obra.
El 1906, sota el pseudònim d'Augusto de
Altozanos publicà una obra insòlita i agosarada: El nuevo
Pascual, subtitulat Manual de la Prostitución, la qual li valgué
que augmentés qui-sap-lo la seva fama de cínic o, almenys
d'extravagant. Aquesta obra, freudiana i surrealista, era escrita en un
espanyol traduït directament del català ("aquello que se hace",
per exemple) amb el propòsit, segons que deia l'autor, de retornar
a la llengua de Cervantes la rescor que havia perdut per obra i desgràcia
dels escriptors acadèmics i amanerats del segle XIX. A més
a més, descobrí que tots els escriptors catalans que durant
el segle XIX escrivien en llengua espanyola van morir tísics.
Des del 1908, en què fou designat secretari
de l'agrupació Les Arts i els Artistes, es dedicà a la crítica
d'art i col•laborà en nombroses publicacions de l'època:
"El Poble Català", "Las Noticias", "La Publicidad", "La Revista
Nova", "Vell i nou",
"Mirador", "Picarol", etc. Entre el 1911 i el
1914 dirigí el setmanari satíric "Papitu".
Fou membre de la Junta de Museus de Barcelona i
secretari de l'Ateneu Barcelonès. El 1918 publicà el Concepte
general de la Ciència catalana, on intentà de provar l'existència
d'un corrent filosòfic genuïnament català des de Ramon
Llull, de qui es proclamà deixeble tot aspirant a fundar un sistema
propi anomenat de primer Hiparxiologia i, més tard, Pantologia.
Aquesta obra acaba amb la seva famosa profecia sobre els catalans, segons
la qual arribarà un dia que els catalans, pel sol fet de ser-ho,
allà on vagin, s'ho trobaran tot pagat.
Francesc Pujols qualificà el seu estil literari
—gairebé sense punts i amb moltes comes— com estil "orgànic",
que no volia dir, evidentment, dictatotial, sinó perquè li
rajava com un raig de font, gairebé sense solució de continuïtat
i de la mateixa guisa que pensava. D'ací que solia afegir que el
seu estil no feia més que seguir el ritme del propi pensament i
el comparava, impertèrrit i magnificent, a la música de Wagner
i a l'arquitectura de Gaudí
L'any 1921 publicà els opuscles L'evolució
i els principis immutables, La religió i la moral i un Recull d'articles
de crítica artística.
Les seves idees consistents a provar científicament
els fonaments de la religió, esbossades en articles i conferències,
així com en El sistema de Francesc Pujols o Manual d'Hiparxiologia,
dictat a Josep Pla, li donaren fama d'haver "inventat" una nova religió.
Contribuí a l'intent de crear un teatre
líric català i va escriure una tragèdia en tres actes
(Medea, 1923) i una versió representable del Llibre de Job (1922)
en vers pitarresc.
El 1926, ja casat i amb un fill, deixà Barcelona
per anar a viure a la seva Torre de les Hores de Martorell i publicà:
Història de l'hegemonia catalana en la política espanyola
durant el segle XIX (1926), en dos volums, molt contravertida; La visió
artística i religiosa de Gaudí (1927), on profetitzà
la glòria de l'arquitecte, assaig que fou traduït al francès
per Salvador Dalí (Lausana, 1969), Catalunya i el Marroc (1928),
La solució Cambó (1931), El pintor Pidelaserra (1934), i
Un llibre-estel de Joaquim Casas-Carbó ''El problema peninsular''
(1935).
Durant la Guerra d'Espanya, Pujols va veure morir
la mare i l'esposa, mentre que el seu fill era mobilitzat i ell restava
sol en la solitària Torre de les Hores. A finals de gener del 1939,
s'exilià a Prada de Conflent, on s'acollí a l'hospitalitat
de Pau Casals. Al cap de sis mesos, es traslladà a Monpeller —"la
ciutat de l'alt rei En Jaume", com deia ell mateix—, sota l'empara de l'anomenada
Residence des Intellectuels Catalans, organisme d'ajut dependent de la
Fundació Ramon Llull constituïda a París amb cabals
salvats del naufragi. El socors que rebien els residents era tan precari
que Pujols va poder dir que "morien de renda".
El 8 de gener de 1942, desmoralitzat per la situació
que imperava a França i atenent a les crides que, des de Martorell,
li adreçava el seu fill Faust, retornà a Catalunya. Fou "depurat"
i, després de passar una mesada a la presó Model de Barcelona,
retornà a la Torre de les Hores, on molts dels seus papers i dels
seus llibres havien estat cremats per l'exèrcit espanyol d'ocupació.
Amb tot, va continuar treballant silenciosament en la seva obra fins que
les malalties l'atuïren. En aquesta nova etapa, col•laborà
a "Ariel" i "Revista Europa".
El filòsof morí a Martorell el 13
de febrer de 1962. Deixà a la Torre de les Hores una gran quantitat
de notes pantològiques –és a dir, del sistema que no va poder
acabar— i altres treballs.
OBRES :
La Religió i la Moral
Francesc Pujols El Concepte General de la Ciència
Catalana
Francesc Pujols El LLibre de Job
Francesc Pujols Poesies
Francesc Pujols Història de l'hegemonia
catalana en la política espanyola
Francesc Pujols La solució Cambó
Francesc Pujols El problema peninsular
Francesc Pujols Medeia
Francesc Pujols Articles
Francesc Pujols Hiparxiologi o Ritual de la Religió
Catalana
Francesc Pujols La Visió artística
i Religiosa d'en Gaudí
LA MEDITERRÀNIA, ELEMENT CIVILITZADOR
Ací, en aquesta terra, en altres temps nostra,
a prop de la mar que encara és nostra, he pogut establir noves relacions
entre aquesta mar —visible, com una ratlla d'esperança, de de l'alt
planell del jardí del Peyrou— i la diàstasi universal. D'aquesta
mar —vora la qual el vell Egipte va intentar de bastir la primera civilització
sistemàtica— va sorgir Grècia que, donant l'art clàssic
al món, va satisfer d'una vegada per sempre l'ideal estètic
de la Humanitat; d'aquesta mar va néixer Roma, donadora del Dret
clàssic amb què va saciar l'ideal ètic dels pobles;
d'aquesta mar és filla Catalunya, la terra destinada a fundar el
classicisme científic per tal de realitzar l'ideal dialèctic
dels homes; d'aquesta mar ha sortit el monoteisme, triomfant arreu del
món; d'aquesta mar s'han alçat Alexandre, Anníbal,
Cèsar i Napoleó, els quatre genis de la guerra més
importants de la Història; d'aquesta mar, en fi, van aixecar el
vol Ramon Llull i Ramon Sibiuda, els iniciadors de la tradició filosòfica
catalana, que aviat serà universal. Tot això, que forma la
part principal del patrimoni de la civilització mediterrània,
ha estat possible perquè a les vores d'aqueixa "mar entre terres"
s'ha produït la màxima intensitat diastàsica coneguda,
en raó dels factors tel•lúrics que influeixen en el procés
mitjançant el qual la matèria separa l'esperit d'ella mateixa.
Entre aquests factors, derivats de la situació geogràfica,
hi ha el clima, que ací és el més benigne del món,
sobretot per la seva moderació, tant a l'hivern com a l'estiu, fins
al punt que, prop de la nostra mar, les fulles de molts arbres no arriben
a caure si no senten l'oreig de la primavera. I és en funció
d'aquesta benignitat que, fin ara, únicament la civilització
mediterrània ha tingut el privilegi d'arribar al classicisme, és
a dir, de produir models eterns en el camp de l'estètica i de l'ètica,
mentre es prepara per a donar-los en el camp de la dialèctica, des
dels temps en què Ramon Llull —el primer messies de la ciència
universal— va venir a Montpeller, on va posar, justament, la primera pedra
del classicisme que ens manca, amb la seva obra Ascens i descens de l'enteniment,
obra que jo penso coronar, si tinc vida i salut, amb la Pantologia. No
deixa de ser significatiu que un altre dels messies científics sorgits
de la Mediterrània fou, en el segle passat, el montpellerí
Auguste Comte, fundador del sistema positivista, o "religió de la
ciència", que és un fruit de la derivació occitana
del tronc filosòfic català.
LA DOMINACIÓ CATALANA
Si és molt cert que potser nosaltres no
ho veurem, perquè ja serem morts i enterrats, també és
cert que els qui vinguin després de nosaltres veuran que els reis
de la terra o els qui governin les nacions, s'agenollaran davant Catalunya
i aleshores serà quan els qui hagin llegit aquest llibre, si encara
en queda algun exemplar, comprendran la raó que tenia el seu autor,
que, rient rient, deia les coses més serioses que es poden dir,
perquè estem persuadits que temps a venir, si les coses no canvien
i van pel camí que van, dels catalans se'n dirà "els compatriotes
de la veritat" i tots els estrangers ens miraran com si miressin la sang
de la veritat, i quan donaran la mà a un germà nostre, ultra
el respecte i l'admiració que li tindran, els semblarà que
toquen la veritat amb les mans, i com que n'hi haurà molts que es
posaran a plorar d'alegria, els catalans els hauran d'eixugar els ulls
amb el mocador, i ésser català equivaldrà a tenir
les despeses pagades a tot arreu allà on un hom vagi, perquè
bastarà i sobrarà que sigui català perquè la
gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor
obsequi que se'ns pot fer als catalans quan anem pel món, i, comptat
i debatut, valdrà més ésser català que milionari
i, com que les aparences enganyen, encara que sigui més ignorant
que un ase, quan els estrangers veuran un català es pensaran que
és un savi que porta la veritat a la mà, i això farà
que quan Catalunya es vegi reina i senyora del món serà tanta
la nostra fama i l'admiració que se'ns tindrà a tot arreu
que hi haurà molts catalans que, per modèstia, no gosaran
dir que ho són i es faran passar per estrangers.
I si algú s'estranya que un poble com Catalunya
que al costat de les altres nacions no és res ni representa res,
perquè no té ni independència política, que
és al menys que es pot tnir, i no pesa en el consell dels Estats,
amb tot i que les raons catalanes són sempre raons de pes, perquè
estan plenes de realitat, sigui una nació que ha d'arribar tan amunt
i hagi de dominar el món sense armes, li respondrem que si quan
els romans en illo tempore, que deien els llatins, volien dominar la Judea
els haguessin dit que vindria dia que els jueus dominarien a ells i a tot
Europa i com si sixò no fos prou a tota Amèrica, que aleshores
encara no estava descoberta, estem segurs, com si ho veiéssim, que
s'haurien posat a riure i no ho haurien volgut creure encara que els ho
haguessin jurat, de manera que el q tres responem catalanització
del món, van molt equivocats perquè si diem el que diem ho
diem després d'haver regirat el pensament català de dalt
a baix i fins al capdavall de tot, tant com l'hagin pogut regirar les rates
de biblioteca que claven les dents al cor dels llibres i fan niu entre
els fulls i estem convençuts que si l'europeïtzació
de Catalunya suposaria la seva desuniversalització, la catalanització
d'Europa, que avui és el rovell de l'ou de la civilització,
representa la universalització del món i per això
creiem que el millor favor que se li pot fer és catalanitzar-lo
fins que el nom de Catalunya ompli la terra i faci veure a tothom que en
les qÜestions capitals Catalunya té la paella pel mànec,
i és l'única nació del món que pot portar ideals
reals, positius i concrets, a la civilització europea, que, com
hem dit i repetim, no passa ni ha passat mai d'ésser una civilització
material, que ha fet un ús equivocat de la raó i que havia
d'acabar a cops de puny i a canonades, com veiem que ha acabat amb la guerra
que va començar l'any 14 d'aquest segle, que és una conseqüència
lògica de la manca d'una lògica fonamntada en l'estudi natural,
prquè si els homes del Nord han estudiat la realitat ha estat sempre
portats per l'afany de modificar-la i en ço que fa referència
als ideals reals i definitius que toquen de peus a terra els han volgun
substituir per ideals irrealitzables que han tingut la pretensió,
no solament de tergirversar la realitat, sinó de canviar-la i destruir-la
si en la inventiva material que pot modificar aquesta realitat, han fet
el que han fet, en la realitat completa no han pogut sortir de les boires
i els ha passat com amb les obres del gran poeta dramàtic anglès
William Shakespeare, que va deixar les tragèdies que va escriure,
embolcallades amb el misteri i barrejades i foses en el món desconegut
que ens volta i ens voltarà per sempre, com si les seves tragèdies
estiguessin escampades i deixatades en l'ombra de la vida, al revés
de les obres dels tràgics grecs, que fent una comparació,
que ens vindrà molt bé per a acabar aquest capítol,
direm que en comptes de barrejar llurs tragèdies en la gran confusió
que ens volta, les van tallar a cops d'escarpra, en ço que en podríem
dir la roca viva del misteri, com si fossin escultures, de la mateixa manera
que la ciència que es fongui en el tot com una concepció
evolucionista o panteista, quedarà marcada i segellada damunt de
la realitat com una còpia exacta del natural, que esborrarà
tots els ideals abstractes, per a donar ideals farcits de realitat crua
i una còpia exacta del natural, que esborrarà tots els ideals
com els de la civilització del Nord, siguin idealitzacions de la
realitat, o més ben dit la realitat omplint les idees, com el que
fa botifarres, i així es podrà dir, aquí i a tot arreu,
que Catalunya pel fet d'ésser com és un poble sense ideals,
perquè d'ideals fora de la realitat no en té, ha dominat
totes les civilitzacions conegudes.
Concepte General de la Ciència Catalana,
llibre 3r, capítol XVIII.
LA RAÓ CATALANA
Començarem per dir que la llengua catalana
és l'única llengua de les poques que nosaltres coneixem que
[...] de parlar i de conversar en diu enraonar, que vol dir enfilar raons
com els grans d'un collar i que és el verb que expressa com veritablement
el geni català que quan parla no enraona, perquè les paraules
catalanes no són com les franceses que fan relliscar el pensament
damunt el front com els cabells ni com les italianes que fan cantar les
idees, ni com les castellanes que omplen la boca i emborratxen com el vi,
sinó que són com els graons d'una escala que serveix per
a pujar i baixar la raó, com la famosa escala d'en Sibiuda, i perquè
es vegi que aquesta raó típica que ens caracteritza és
tan antiga com la nostra història, citarem la profecia que en Pròsper
de Bofarull copia en el pròleg de la història dels comtes
de Barcelona vindicats, que segons diu és una profecia molt antiga,
treta d'una obra coneguda per obra de mossèn Sanct Jordi i de Cavalleria,
que es conserva a l'Arxiu de la Corona d'Aragó i que entre altres
coses que valen la pena d'ésser sabudes pels catalans diu amb paraules
textuals, que copiem, que havent estat interrogat un rei got perquè
li plaïa més estar a Barcelona que en alguna altra part o lloc,
va respondre que perquè aquí s'hi sentia més inclinat
a usar de seny, que vol dir fer un bon ús de la raó i que
quan li pregunten de què podria provenir aquesta condició
respon, amb el llenguatge típic del profeta que fa la profecia,
que així devia ésser per especial acte i natura de la terra,
segons els seus astròlegs i filosops li havien dit i aconsellat,
de manera que aquesta propietat racional del nostre clima, és veu
que no solament s'havia observat molts segles enrera, sinó que havia
arribat a fer observar degudament de la raó un got, que és
tot el que es pot dir, perquè, com hem dit, els gots són
els que, cansats i decepcionats de fer funcionar la raó fora de
la realitat i veient que no els porta al port de la realitat, fan com hem
vist que va fer Duns Scot al segle XIII i Kant al segle XVIII, que tant
l'un com l'altre van acabar per negar la raó i declarar que no servia
per a res [...].
Concepte General de la Ciència Catalana,
llibre 3r, capítol XII
|
SALVADOR DALÍ
Figueres, 11 de maig de 1904 - 23 de gener de 1989
Salvador Dalí, fill d'un prestigiós
notari de Figueres, va dedicar-se al dibuix i la pintura des de molt jove,
i el 1922 va començar els estudis de Belles Arts a Madrid. Durant
la seva estada a la Residencia de Estudiantes va mantenir una gran amistat
amb el poeta Federico García Lorca i el cineasta Luis Buñuel,
amb els quals va dur a terme nombrosos projectes artístics avantguardistes.
Després d'estudiar a Madrid i de participar
en els debats artístics renovadors dels anys vint a Catalunya, Salvador
Dalí va marxar a París i va integrar-se al grup de pintors
i escriptors surrealistes. D'aquest període daten algunes de les
obres que el convertirien en un dels màxims representants del surrealisme,
com El gran masturbador, L'espectre del sex-appeal, El joc lúgubre,
i La persistència de la memòria. El 1929 va conèixer
la jove russa Helena Diakonova, coneguda amb el sobrenom de Gala, que des
d'aleshores esdevingué en la seva model i companya.
Coincidint amb l'inici de la Segona Guerra Mundial,
Salvador Dalí i Gala varen establir-se durant uns anys als Estats
Units, on la seva pintura d'estil realista i oníric va tenir molt
d'èxit. Va escriure Vida secreta de Salvador Dalí i també
va treballar per al cinema, el teatre, l'òpera i el ballet. Dels
anys quaranta daten obres importants com Autoretrat tou amb bacó
fregit, La panera del pa, Leda atòmica, i La Madonna de Portlligat.
Convertit en un dels pintors més famosos del moment, el 1948 va
tornar a viure a Europa i féu llargues estades a la seva casa i
taller de Portlligat.
La religió, la història i la ciència
varen ocupar, cada vegada més, la temàtica de bona part de
les seves obres durant els anys cinquanta i seixanta; moltes d'elles eren
de gran format. Durant aquests anys va pintar obres molt conegudes, com
Crist de Sant Joan de la Creu, Galatea de les esferes, Corpus Hipercubus,
El descobriment d'Amèrica de Cristòfol Colom i L'últim
sopar.
Durant els anys setanta Salvador Dalí va
crear i inaugurar el Teatre-Museu Dalí a Figueres, on és
exposada una gran col•lecció de la seva obra, des dels inicis i
les seves creacions dins el surrealisme fins a les obres dels últims
anys de la seva vida. Després de viure durant molts anys a Portlligat,
quan va morir la seva esposa Gala va traslladar-se uns anys al Castell
de Púbol i va passar els últims anys de la seva vida a la
Torre Galatea de Figueres, prop del Teatre-Museu Dal’, on va voler ser
enterrat.
El 1983 va crear la Fundació Gala-Salvador
Dalí, la institució que gestiona, protegeix i fomenta el
seu llegat art’stic i intel•lectual.
ALEXANDRE DEULOFEU
Va néixer a l´Armentera, però
de petit es traslladà amb la seva família a Figueres, on
havien obert una farmàcia. Va estudiar Farmàcia i Ciències
a la Universitat i en tornar a Figueres fou professor de Ciències
i Física i Química a l´institut. Interessat en la política,
va participar a les acaballes de la dictadura de Primo de Rivera en la
creació de la branca juvenil de la Federació Republicana
Socialista de l´Empordà. Fou batlle de la ciutat el 1937 fins
que s´incorporà al front. En acabar la guerra es va exiliar
a França, on va fer de músic per guanyar-se la vida.
El pensament de Deulofeu resultava incòmode
per a l'Acadèmia», va dir Puig Vayreda. El temps, però,
li ha donat la raó i s'han complert circumstàncies històriques
que va preveure - el desmembrament de la URSS o la derrota d'Alemanya a
la Segona Guerra Mundial i el seu ressorgiment fins a ser peça clau
de l'Europa actual i que va explicar en la seva obra cabdal: La matemàtica
de la història. «La història s'ha rendit a Deulofeu,
però el país el manté en l'oblit sense cap motiu que
ho justifiqui», va dir Gutiérrez. Abans, Pujol el va situar
entre els historiadors més destacats del segle XX perquè
va ser dels pocs que va «conrear la filosofia de la història».
" Tant de bò la llei de la història
arribés a coneixement dels directius de la política mundial.
D´ésser així i d´amotllar-se a la llei del Creador
(pag. 228)». «Anem decididament cap a la constitució
d´una gran federació europea sota l`ègida alemanya.
Millor dit, anem cap a la fase de plenitud de l´Imperi, durant la
qual aquest estendrà la seva hegemonia per sobre l´Europa
mediterrània i occidental. Tornem al que s´ha conegut com
època d´or de l´Imperi de Roma, durant la qual, sota
la direcció paternal, ben intencionada i de ple sentit liberal dels
emperadors romans, Europa visqué una llarga fase de benestar i de
llibertat, amb l´única diferència que, en virtut del
trasllat geogràfic, el centre hegemònic no serà a
Roma sinó a Berlin (pag. 228)"
Tot això ho va escriure ara
fa més de 50 anys!
CARLES M. ESPINALT
Carles M. Espinalt va néixer a Montesquiu
l'any 1920. La seva vida vindrà marcada per la guerra del 1936-1939,
car a l'edat de 17 anys va ésser mobilitzat amb la "lleva del biberó".
La trajectòria que marcà la vida
del professor Carles M. Espinalt, fou per damunt de tot, el seu patriotisme,
que anava íntimament lligat a un gran afany pedagògic per
a formar homes. Així, va viure fins els últims moments la
preocupació de formar nous dirigents, per aixó dedicà
tota la seva vida a la investigació i l'estudi, dotant Catalunya
d'una ciència, la Psicoestètica, que ens ha de permetre de
superar els nostres complexos col•lectius i reconstruir-nos el caràcter
que, en el seu dia, ens féu amos i senyors dels nostres destins.
Carles M. Espinalt és un català universal.
Fou vice-president del Consell Nacional Català de Batista i Roca.
Membre de la Junta Consultiva d'Òmnium Cultural d'ençà
de la seva creació, en ple franquisme. Fundador de l'Institut de
Projecció Exterior de la Cultura Catalana. Vice-President del Club
d'Amics de la UNESCO. Pronuncià més de mil conferències,
moltes d'elles clandestines, arreu de Catalunya. Grafòleg, psicòleg
i escriptor, ens ha deixat una obra immensa.
SALVADOR ESPRIU
"No convé que diguem el nom / del qui ens
pensa enllà de la nostra por. / Si topem a les palpentes / amb aquest
estrany cec / i ens sentim mirats / pel blanc esguard del cec, /on sinó
en el buit i en el no-res /fonamentarem la nostra vida?"
Una persona que treballava en el món de
la càbala i sabia, el coneixia aquest món, jo no en sabia
res, em va dir “l’Espriu és cabalista”. Però no em va donar
més explicacions, no em va dir absolutament res més. I aleshores
em va ensenyar un arbre místic, em va dir el que era un arbre i
em va dir “tu mateixa, treballa pel teu compte”. Jo em vaig moure a cegues
durant dos o tres anys d’una manera obsessiva, només feia que mirar-me
aquell arbre, intentava entendre com, vaig buscar bibliografia, vaig llegir
llibres, mirava a veure si la gent m’explicava res, però... és
un món molt tancat. Ningú... els que de veritat són
cabalistes, d’això no en volen parlar mai, eh?, perquè per
ells és una cosa molt seriosa i per tant no és cosa d’anar
a jugar a l’enigmística així públicament. Per tant,
et trobaves parets, portes, és a dir un laberint que no et portava
enlloc. I al final, de mica en mica, vaig començar a veure alguna
cosa, vaig entendre segurament per la meva formació prèvia
estructuralista, doncs que hi havia d’haver alguna estructura allà
i de fet doncs la lectura que jo faig de la càbala no és
gens mística ni em poso en problemes esotèrics, perquè
tot això se m’escapa molt i jo sóc molt escèptica,
però sí que hi veig una estructura. I aleshores he utilitzat
l’arbre místic com a estructura que es pot aplicar a un text. I
com aquest text es pot organitzar. I això sí que quadra perfectament,
eh? Potser hi haurà a qui li semblarà que no és veritat,
que no pot ser que una persona, un autor, s’hagi dedicat anys i panys a
organitzar i a col•locar les peces del seu entramat literari però
sí, és així. I un cop hi has entrat, tot funciona
sol. Aleshores és molt senzill, fins i tot, molt simple.
Una persona molt entesa en aquest tema, em va dir:
“La pregunta que tu li has de fer és exactament aquesta: ‘Vostè
treballa amb arbres?’” i així ho vaig fer. I l’Espriu es va quedar
aturat, va estar un segon sense contestar, es va estar rumiant la resposta
i al final em va fer una contestació que no deia ni sí ni
no, però que em recomanava que, si més no, me’n desentengués,
i em va dir: “Miri, aquest tema és perillós. Millor que no
hi entri”. Amb la qual cosa jo vaig estar molt contenta perquè vaig
pensar: “Em sembla que has fet diana”. Perquè si realment la càbala
no li hagués interessat gens o no la conegués m’hauria dit
“No” i ja està. Però després, aleshores, jo em vaig
encoratjar i li anava preguntant: “Vostè ha llegit tal llibre?”
I m’anava dient que sí, que sí, tots els llibres cabalístics
que jo havia buscat i bibliografia, i em va dir que sí, que tots
els havia conegut i que de jove els havia llegit tots. Per tant...
La seva neta Rosa Maria Delor, al programa "el
meu avi", de TV3
|