La primera obra acerca de la cabalá, el Sefer Ietzirá, el Libro de la Creación, es atribuido al patriarca Abraham. Este texto básico de cabalá explica los 32 senderos de sabiduría, todos ellos operativos y funcionales en el proceso de la creación. Los 32 senderos están compuestos por 10 sefirot o esferas, luces Divinas que actúan como canales creativos y concientes de creación, y las 22 letras del alfabeto hebreo. Estos son los bloques básicos llamados recipientes, con los que se forman todas las combinaciones y permutaciones con los cuales Di-s creó el mundo con palabras. La cabalá enseña que esas palabras, permutaciones y combinaciones de letras son los instrumentos con los cuales el proceso creativo se lleva a cabo 

“què és la càbala?”, dono una resposta procurant definir-la d’una manera entenedora: És un sistema d’anàlisi i d’interpretació de la realitat que es basa en el diàleg entre diferents proposicions admeses per tothom (axiomes) que es situen en un diagrama que s’anomena l’Arbre de la Vida o Arbre de les Vides que permet a les persones, conèixer-se a si mateixes i sentir-se integrades en la realitat que les envolta de manera participativa tot donant un sentit a la  Vida. 

A l’Arbre de la Vida, se’l coneix també amb el nom d’Arbre del Coneixement i Arbre sefiròtic. Jo, també l’anomeno  l’Arbre del Seny  perquè crec que és com se li hauria de dir en el llenguatge cabalístic basat en al llegua catalana.  Jo m’hi referiré com a Arbre de la Vida però deixant constància que la Vida fa referència a tortes les manifestacions de vides que es donen a la Creació que és la idea que se’n fan els cabalistes jueus quan l’anomenen en plural Arbre de les Vides o Etz Jaim. 

Aquest Arbre de la Vida consta de 10 sefiroth (d’aquí li ve el nom d’Arbre Sefiròtic), paraula hebrea que vol dir “nombre” o “esfera”. L’estudi d’aquestes 10 sefiroth  són la base essencial  dels estudis cabalístics. 

La càbala, dóna una resposta a les preguntes essencials que la tradició, que és allò que s’ha transmès oralment des del  naixement de la cultura, ens ha legat, i que són les preguntes que s’ha plantejar  l’ésser humà des de sempre i a tot arreu: Qui som? D’on venim? Què hi fem aquí en aquest món? Què hi hem de fer en aquesta vida? A on anem quan morim? Què és la Vida?... Per això, l’organigrama que serveix per explicar gràficament la càbala es diu Arbre de la Vida. També és un mètode que ens permet establir comparacions amb les altres religions i cercar el comú denominador, allò que és essencial, a totes elles . 

El sistema cabalístic basat en l’Arbre de la Vida ens dóna un llenguatge universal, que es pot explicar per mitjà de totes les llengües en llur diversitat, especialment en les diverses llengües vernacles de cada lloc com és el cas del català a Catalunya, el qual facilita el diàleg amb un mateix, amb les altres persones, les diverses religions i les diverses nacions, de tal manera que es pot ficar al servei de la veritable pau  amb un mateix amb els altres i en el món. 
La pau que pot portar el  diàleg en llenguatge cabalístic, la pau de la càbala, no és una pau imposada amb la por per la força bèl•lica de les armes, de la pressió demogràfica que ocupa un territori autòcton i ofega la manifestació de l’esperit vernacle local mostrant-se adversament a la cultura autòctona pròpia del lloc, ni la que els poders malvats fan amb lleis injustes que no tenen com a finalitat la justícia ni el regne de la Veritat sinó anorrear les manifestacions de l’Esperit Universal per oprimir la nacionalitat o nacionalisme vernaclista per mitjà de la qual vol manifestar-se; la pau de la càbala, és una pau que es construeix amb criteri objectiu, arguments raonables i demostracions matemàtiques, sobre la base de la Veritat, l’Amor i la Justícia Material. Tres món que es corresponen als tres nivells que té l’Arbre de la Vida i que són: el món de l’Esperit, el món de l’Ànima i el món del Cos ( a nivell personal) o nació ( a nivell col•lectiu).

Palma de Mallorca, 1235-1315 

   Filosof i escritor mallorqui. Fill de Ramon Llull i d'Isabel de Erill. Naixque en l'any 1232 en la ciutat de Mallorca. 

   La Seua infancia transcorregue durant la reconquista de l'iila de Mallorca pel rei Jaume I d'Arago. En eixos moments, Mallorca es ambit de les tres culturas: llatina, musulmana i bizantina. Ramon Llull fon page de Jaume I el Conquistador quand tenia catorze anys. Tambe fon Mayordom Real del fill de Jaume I, l'infante D. Jaume mes tart, Jaume II de Mallorca. Vixque en la cort i dugue una vida alegre i un poc alocada, fins complir els trenta, en eixa epoca Ramon Llull es dedicà a escriure poesia de tall trobadoresc. 

   En 1257 se casà en Blanca de Picany i tingue dos fills, Domènec i Magdalena. Fins els trenta i dos anys tingue quatre aparicions de Cristo crucificat i a partir d'aci la seua vida camvià radicalment. Se senti cridat per Deu, deixà la bona vida, a la seua muller, als seus fills i s'ana a 
pelegrinar per Terra Santa, a la seua volta a Mallorca i estant esta encara habitada per molts musulmans, decidi dedicar-se a la conversio dels mateixos per mig de la persuasio, a escriure llibres i a demanar a les autoritats la fundacio de monasteris. 

   Entre 1265 i 1274 se dedica a estudiar el arabic en Mallorca, usant com mestre a un esclau moro arabic. Estudia tambe llati, gramatica, filosofia musulmana i filosofia i teologia cristiana antiga, encara que no es sap be si fon en el convent cistercenc de La Real o tal volta en els franciscans i els dominics de Mallorca. 

   En 1274 reb una allumenacio que despres plasma en el seu Ars Magna continuada en el Ars Demostrativa. Simultaneament funda en Mallorca un monasteri per a dotze franciscans que deurien aprendre arabic pera a despres anar a evangelisar l'Islam. Esta idea de monasteris dedicats a la preparacio de personal missioner en el estudi de les llengües, rebut l'aprobacio papal de Joan XXI en 1276. 

   En 1276 gracies a una subvencio de l'infant Jaume, funda el monasteri de Miramar en l'Illa de Mallorca on s'ensenyava l'arabic als missioners, axinia com la manera de convertir als musulmans. 

   Mamprengue un viage a Paris per expondre les seues idees en La Sorbona i obtindre el magisteri en arts. Aixina mateix, expongue abans el papa Nicolau IV un proyecte per una nova Creuada en terras paganes, pero al no contar en el favor del pontife parti en solitari cap a Chipre, Armenia, Asia menor, Túnez, Egipto, Ceuta, Argelia i Jerusalem, diverses països d'Europa, Alemania, Francia, Italia, etc., tambe volgue arribar fins el Gran Khan i els tartars. 

   Despres, i en la intencio de proseguir alla el esu acostament a Deu, Ramon Llull es retirà al mont, on, segons relata en Vida Coetánea, Deu lo allumenà i le inspirà l'escritura d'un llibre que servia per convertir al cristianisme als pagans, obra que cap identificar en Art abreviat de trobar veritat. 

   En 1287 viaja a Roma va i torna diverses vegades. Volia conseguir recolzament per a la seua idea missionera, la reforma de l'esglesia i l'organizacio d'una creuada a Terra Santa. El Rei aragones Jaume II en 1299 le concedix l'aprobacio per a predicar en sinagogas i mesquitas del seu Regne. 

   Raimundo Lulio fon sempre llaic; en 1295 es feu terciari francisca. 

   En 1307 caigue prissoner en Bugía, en el nort d'Africa, i a punt estigue de sofrir un linchament public. D'ahi se traslladà a Pisa, a la que arribà miraculosament, darrere un naufragi, i despres, de nou a Paris. En 1311 assisti al concili de Viena, convocat pel papa Clement V, abans el qui expongue un pla per evangelisar Terra Santa que tampoc seria, encara que si s'aprovà a proposta seua la creacio de diverses coleges de llengües hebreas, arabic, caldea, greca i orientals, i en 1311 tornà a Mallorca. 

   En l'ultim viage a Tunez, escrigue la  seua ultima obra de la que es tenen referencies, el Liber de maiore fine et intellectus amoris et honoris, datada en 1315. 

Ramón LLull fue a predicar a Tunez el 1293 y a Bugia el 1307.Fue torturado y encerrado en la letrina de la prisión de Bugia. Despues de su lapidación, los navegantes Lluis de Pastorga y Esteve Colom cogieron su cuerpo todavia con vida y lo llevaron a Mallorca y falleció avistando su isla. 

Mori en el 25 de març de 1315 tornant de eixe viage a Tunez. El seu cos fon enterrat en l'esglesia de Sant Francesc en 
Mallorca. 

   Raimundo Lulio o Ramón Lull es nomenat el «Arabicus christianus» o tambe el «Doctor inspiratus». 

   Les Seus primeres obras conegudes esten escritas en arabic: una Llogica, el Llibre de la contemplacio, i el Dialec del gentil en els tres sabis; posteriorment traduix estas obras al mallorqui. Escrigue mes de 250 llibres de filosofia (Ars magna), de ciencia, d'educacio, de mistica, de gramatica, novelas, en llati i en mallorqui, la seua llengua natal. A menut realisà traduccions directas al mallorqui de les seues obres, pero no ha sobrevixcut ninguna. Per lo que es refer a la seua llengua materna, el mallorqui, Ramon Llull fon el primer en utilisar-la per a fins filosofics, lo qui contribui a dotar-ho d'una prosa culta i especialisada. 

   Obras de Ramon Llull: 

Llibre del gentil i dels tres sabis (1272) 
Llibre de contemplacio de Deu (1272) 

Llibre de l'orde de cavalleria (1275) (Doctrinal) 
Art abreviat de trobar veritat (1274) 
Llibre d'amic i amat (1282-1287) (Poesia) 
Blanquerna (1283-1285) (Novela cavalleresca de contingut mistic) 
Llibre de meravellas (1286) (Novela cavalleresca de contingut mistic) 
Arbre de ciencia (1295) 
El desconsol (1295) 
Llibre dels animals 
Arbre de filosofia d'amor (1298) (Poesia) 
Cant de Ramon (1299) 
Planto de la Verge (1300) 
Ars Magna (1306) (Filosofia) 
Vida Coetanea (1311)
 
 

Zohar Hakadosh, pilar de la Kabala, escrito hace más de 2000 años, estaba ya registrada la aseveracion de la real forma del planeta tierra y la gravedad, y con lujo de detalles. 
Dice en Zohar, Vaikra daf 10a: 
"El mundo gira y, a su vez, tiene forma esférica. Sobre él, sus habitantes estan de pie y cabeza abajo. Y todas las criaturas de la Tierra, que viven en distintos puntos de ella, tienen apariencias distintas: en color de piel, rasgos faciales, etc. El sol determina cambios climaticos en cada zona [estaciones], y además alumbra una parte mientras la otra permanece en la oscuridad. Hay lugares iluminados siempre y que no se encontrará en ellos noche sino en períodos de tiempos cortos [los polos]. Porque así está escrito en los Salmos (Tehilim 139) ´Te agradezco por las luminarias y son sorprendentes Tus obras´. Y este secreto es transmitido por la sabiduria de la Torá". 
De este fragmento del Zohar se desprende algunas ideas considerables: 
1. Una tierra esférica. 
2. Habitantes en toda la extensión de su territorio. 
3. La fuerza de la gravedad. 
4. Diferenciación de razas de acuerdo a sus características físicas. 
5. Relación entre habitat natural y características físicas. 
6. Distinción entre noche y día unitemporales. 
7. Sectores en que reina la luz durante gran parte del año incesantemente, o sea, los polos terrestres. 

Los Sabios de Israel no ignoraban entonces que este modo de pensar era suyo propio y que resultaría extraño a los sabios de las demás naciones; es por eso que al final del párrafo definieron estas consideraciones en calidad de secreto. Además, señalan que el origen de estos conocimientos no es resultado de investigaciones sino de una transmisión bíblica, recibida en el Monte Sinai, por Dios, el creador y arquitecto del planeta y el cosmos y todo lo existente; lo que vemos y lo que nos esta oculto; lo que sabemos y lo que aun no hemos descubierto 

En 1413, després del compromís de Casp, el candidat català Jaume d'Urgell, no acata el compromís i es rebel•la militarment contra el nou rei Ferran I d'Antequera. establint la seva caserna general en el castell de la Ràpita de Balaguer. 
 Jaume d'Urgell és recolzat per diversos nobles catalans entre els quals destaquen Cristòfor Colom, home molt ric de Tarroja de Segarra i el noble militar Bernat Joan de Caçinera, senyor del Canós.. 
 Jaume d'Urgell, perd la guerra i és fet presoner.  El rei confisca les terres de Cristòfor Colom i posteriorment les hi atorga  al noble castellà Bobadilla, que li havia donat suport amb armes i  homes.  I el castell de la Ràpita el rei el confisca a Jaume de Cervera, i el dona als Vega de León. ( avantpassats del Marquis de Santillana i de Luis de la Cerda ) 
Els Colom emigren a Barcelona. 
(1)  Guillem Colom  =Joana Çaplana 
(2)  Guillem-Ramón Colom Çaplana  =1a Francina Dusai = 2ª Caterina de Marimon 
(3) El besnét del Cristòfor Colom de Tarroja va ser  Jaume-Joan Colom i Marimon, qui va casar amb Caterina Bertran, i van tenir els següents fills : 
(4) Francesc (canonge) Lluís, Guillem-Joan, Joan (marí), Jaume, Isabel i Elionor. 
(5) Si Lluís Colom Bertran (nascut aprox en 1415) hagués tingut amb la seva primera muller Violant de Montrós ( no existeixen proves documentals ) tres fills : Joan Cristòfor (nascut sobre 1436), Bartomeu i Jaume (Diego) Colom Montrós, Joan Cristòfor Colom Montrós i Cristófor Colom Terra Rubra serien una mateixa persona, simplement s'haurien canviat el nom. 
En 1456, els pagesos de Mallorca, capitanejats per Simó Ballester i dirigits per dos joves germans, Joan  i Bartomeu Colom tenen assetjada  la capital, Ciutat de Mallorca durant un mes. 
Simó Ballester era el pare de Miquel Ballester, gran amic de Cristófor Colom. 
El rei empresona al seu fill, Carles de Viana.  La Generalitat s'enfronta al rei, i el rei Juan II capitula al febrer de 1461 en la  Concòrdia de Vilafranca. Carles és nomenat successor.  El signant de l'acord per part de la Generalitat és Jaume-Joan Colom i Marimon Aquest acord prohibia al rei trepitjar Catalunya sense autorització de la Generalitat. 
Carles de Viana mor el 23 de setembre de 1461. 
El rei incompleix l'acord i hipoteca els comtats del Rosselló i Cerdanya al rei de França. El 9 de Juny de 1463 la Generalitat va declarar novament la guerra al rei. La Generalitat, va nomenar rei a Enrique de Castella (1462-1463) qui va renunciar, i després va coronar rei a Pere de Portugal (1464-1466), i a la defunció d'aquest, a Reiner de Provença (1466-1472) (1480+ ). 
Al juny del 1463, les tropes de la Generalitat, dirigides pel Compte de Pallars i Lluís Colom Bertran bombardegen la ciutat de  Girona durant set setmanes. L'objectiu era endurse la reina i el príncep Ferran  a Barcelona. 
En 1464, la Generalitat nomena president per al següent trienni a Francesc Joan Colom i Bertran. ( president nº 29 ) Ell els seus germans van dirigir la Generalitat en la guerra civil contra el rei Joan II. 
28 de Febrer de 1465  , batalla de Gèlida entre el rei Joan II i el rei Pere IV  amb la Generalitat   La batalla la gana el rei Joan II . És fet presoner Rodrigo de Bobadilla, que lluitava a favor del rei Juan II. El rei Pere IV va morir a Granollers en 1466. 
La Generalitat va proclamar llavors rei en 1466 a Reiner de Provença i al seu fill Juan de Calabria "Lloctinent" de Catalunya. 
Reiner nomena a Joan de la Cossa governador de Provença. Provença ( capital Marsella) era un regne entre Catalunya i la  Liguria (capital Gènova) 
El 16 d'Octubre de 1469, a Valladolid, es casen Isabel de Castella I Ferran d'Aragó, gràcies a una butlla papal de dispensa  falsificada pel nunci papal i l'arquebisbe Carrillo. Fins 1471  no van tenir l'autentica, redactada pel vicecanceller papal Roderic Borja. 
Neix en 1470 , a Cervera (Lleida) Alfons d'Aragó, fill de Fernando el Catòlic i de Aldonça Roig d'Ivorra 
El 10 d'Octubre de 1472, mor Francesc Joan Colom i Bertran, 6 dies abans de la Capitulació de Pedralbes. 
16 d'Octubre de 1472, Capitulació de Pedralbes. S'acorda la pau, aprobant-se tota l'actuació de la Generalitat, i jurant de nou el  rei les Constitucions de Catalunya.   Una vegada acabada la guerra  civil, el rei Juan II, commina a Miquel Colom, Guillem-Joan Colom Bertran, Galceran Colom Dusay i Guillem Colom a cessar les seves hostilitats contra els Boscà i els Farrreres. 
Lluís Colom i Bertran no accepta el pacte i emigra amb la seva esposa a Sicília.  Després de 1477 es va casar amb Elionor Serra. va desaparèixer i va ser donat per mort en 1492 embargant la  corona els seus béns. 
Lluís de Santangel, valencià d'origen jueu, tresorer i conseller del rei Joan II ( i després del seu fill Ferran II, el Catòlic ), entra en la ciutat de Barcelona en 1472 i lloga una casa a Guillem-Joan Colom, en el carrer de Sant Domènec del Call. 
Joan Colom, Almirall de la Generalitat, va continuar la lluita per mar contra Juan II de 1472 a 1474 després de la capitulació. a les ordres del Rei Reiner. 
Joan Cristòfor Colom al servei de Reiner de Provença, persegueix el 6 de Setembre de 1472 una nau de Joan II, anomenada Ferrandina des de Sardenya fins les costes de Tunísia i la captura, i  després torna A Marsella. 
Cristófor Colom mateix va explicar això al rei en una carta de Gener de 1495. 
Els Consols de la Mar de Barcelona donen avís, el 3 d'Octubre de 1473 a totes les autoritats del litoral català i valencià que " Hem rebut de Lluís Martí, mercader de València, l'avís que un Corsari anomenat Colom amb set naus armades ha arribat a Alacant. Els seus  vaixells han donat caça i han enfonsat les galeres del Comte de  Prades......" 
1475 . Isabel I i Ferran V, són proclamats reis de Castella 
Cristófor Colom coneix en 1475 en la casa dels Capités Donatários do Espírito Santo de Madeira ( abans Templaris )  i es casa amb Felipa Moniz,  fillastra  de Bartolomeu Perestrelo, germana del rei Pere IV de Catalunya, i néta de Jaume II d'Urgell. 
 Cristófor Colom participa a l'agost del 1476  en la batalla naval del Cap de Sant Vicente, contra naus genoveses. 
Notícies d'un corsari francès (amb base en Marsella)  anomenat "Colon" que dirigeix una flota en el Cap de Santa Maria (Cadis)   Diego de Valera informa al Rei de Castella, Fernando V ( Ferran II a Aragó-Catalunya ) 

En 1476, una expedició conjunta del rei Khristian de Dinamarca i del rei Alfonso V de Portugal, a Islàndia, Groenlàndia i que buscava una ruta a la Xina pel nord,  va salpar de  Westward dirigida per Joao Vaz Córte-Real,  Didrik Pining, Hans Pothurst i un tal Johanes  Scolvus  (Joan Colom, segons Thor Eyerdal) com cartògraf i pilot. 
Aquest nom (Johannes Scolvus) consta també en el primer plànol de Gerardus Mercator. com a descobridor del estret de Davies, entre Groenlàndia i Frislandia (Canadà) 
Cristófor Colom va escriure al rei després de descobrir Amèrica :"He navegat en el mes de Febrer del 1476 fins cent llegües més enllà de la illa de Thule." 
1478 - Neix el primer fill de Cristófor Colom, Diogo Colom Moniz 
Ferran II derrota el 24 de Febrer de 1479 a Alfonso V de Portugal  i Juana la Beltraneja, amb la qual cosa s'assegurava el govern de Castella. En el ban portuguès participen cavallers catalans. Colom es trobava a Portugal aleshores. 

Els Consellers de Barcelona escriuen en 1479 al llavors príncep Ferran, per a comunicar que entre els atacants al port de Barcelona , figura Vicens Anes Pinço, de la Vila de Pals. 
Mor el rei Joan II de Catalunya-Aragó en 1479. Ferran II és proclamat rei de Catalunya-Aragó.. 
Cristófor Colon es reuneix en 1482 amb els membres del Consell Real de Castella a Còrdova i els explica el projecte El Consell el rebutja, proclamant gairebé com herejia l'afirmació de Colom que la terra sigui rodona. Segons Bernáldez "assabentat en cosmografia teòrica, de labia fàcil i edat adequada per a "descobrir", per haver depassat la quarantena, li va afavorir la seva condició d'estranger i desconegut" 
1488- Neix el segon fill de Colom, Hernando Enriquez Colon, fill de Beatriz Enriquez de Aranas 
En l'Ordre de la Reina de Castella del 12 de Maig de 1489 indica a "consells, justícies, etç etç .. perquè a un tal Cristófor Colomo....  se li doni estança a ell i als seus sense diners.....i no revolvedes contra el ni contra els que amb ell van..." 
El 2 de Gener de 1492, els àrabs de Granada , gràcies al cèrcol de la marina catalana,  es van rendir a Fernando el Catòlic.   El Cardenal Mendoza ocupà la Alhambra manant que ondegés el pendó de Castella a la torre de la Vela. Amb això acabà la   Reconquesta. 

Els Reyes Ferran i Isabel, per la gràcia de Déu, Reis de Castella, LLeó, Aragó i altres dominis de la corona, signen el 31 de  març de 1492 el decret d'Expulsió dels Jueus, El Decret entraria en vigor el 3 d'Agost de 1492. Qualsevol jueu no  convers que fos trobat a partir d'aquest dia seria executat. El decret obliga a tots els jueus a abandonar els seus regnes, "...puguin vendre i intercanviar les seves propietats i mobles i qualsevol altre articles...", però no podent endur-se "... or i plata, o moneda encunyada o un altre article prohibit per les lleis del regne" 
 Don Isaac Abravanel, cap de la comunitat jueva de la península ibèrica, es reuneix fins tres vegades amb els reis amb la finalitat d'aconseguir la seva anul•lació, però no l'aconsegueix i els envia una profètica carta 

Finalment els reis nomenen una Junta "primoriorum hominum". que va acabar amb l'espera de Colom  formada per :Giraldini, germà del nunci apostòlic, Lluís de Santangel i Bessant, escrivà de ració  (ministre d'Hisenda a Catalunya),  Gabriel Sanxis, tresorer del rei i per Alfons de Cavalleria. Aquesta junta va aconsellar als reis a 
emprendre l'expedició Els reis accepten les condicions de Colom, però no poden donar-li el diners necessaris. 
El 17-4-1492, estant els reis a Granada ja conquerida, però creient que estan encara a Santa Fe, Joan de Coloma, secretari del  rei, i Cristófor Colom, signen a Barcelona les anomenades Capitulacions de SantaFe , i les consignen en el Arxiu Reial de Barcelona (registre 3569 de la secció "Diversorum siguilli secreti") 
Aquestes Capitulacions atorguen a Colom amplis poders i honors, per a ell i per a tots els seus descendents. 
Temps mes tard, en 1497, Colom va sol•licitar als reis una confirmació oficial de les Capitulacions , i els monarques les hi van signar com reis d'Aragó 
En la preparació del viatge van participar diversos nobles d'origen portuguès, establerts a Barcelona, com Pero Vasques Saavedra, Joan d'Almada o  els propis germans Pinçon, residents a Pals (Girona) així com el català Joan de la Cossa. Les vàries reunions per a preparar el viatge es fan en la casa de Barcelona de Però Vasques Saavedra i a Pals (Girona) a casa dels Anes Pinson, i en el castell de la Ràpita, on residia el Duc de Medinaceli. 
Aquests nobles portuguesos havien anat a viure a Catalunya juntament amb el rei Pere IV, casant amb nobles catalanes. Alfons Anes va ser en l'època del rei Pere IV ambaixador de la Generalitat a Roma. 
El finançament va anar a càrrec de Lluís de Santàngel i Besant, qui va avançar 17,000 ducats a Barcelona, . La resta la va posar el propi Colom (així el consigna en una carta al Rei) 
El total del cost de l'expedició va ser de 24.456 ducats o  9.171.000 maravedis o 624 M de pessetes actuals. 
Colom va salpar del port de Pals (Girona ) amb un vaixell de nom "Santa Maria", propietat de  Joan de la Cossa  i altres dos vaixells, propietat dels germans Anes Pinçon, anomenats "Ninna" i "Pinta" , 
Després van passar per Barcelona per a recollir soldats: " ....No saben tots quanta part tenen els de Catalunya, Rosselló i Cerdanya a la glòria i blasó de la primera Conquesta i Descobriment  del nou  Orbe i de les Índies Occidentals, doncs el capitan Christophol Colom des dels anys 1492 que començà a anar a l'empresa amb cent-vint soldats del port ...." ...I es van dirigir cap a Gibraltar. 
La majoria de la tripulació és catalana, com ens orienten molts   indicis del propi Diari de bord .  Però també sembla que aquesta "costum" de marins que anaven a Amèrica amb barretina, saravells i monedes amb imagens de Sant Jordi, va durar fins l'època de Ferran Cortés. 

El 25 de juny de 1852,  Antoni Gaudí naixia a Reus. Si bé la documentació del bateig no deixa cap mena de dubte de quina fou la seva ciutat natal, el genial però també controvertit arquitecte, va deixar sempre el dubte sobre la veracitat d'aquest fet argüint que el lloc de naixença fou al taller de calderer que el seu pare tenia a Riudoms, poble proper a la capital del Baix Camp. Tal vegada es podria dir que el Gaudí home va néixer a Reus, però que l'artista universal ho va fer a Riudoms al mas de la Caldereta d'on s'originà la seva especial forma d'entendre l'espai: "Tinc el do de la percepció espacial perquè sóc el fill, el nét i el besnét de forjadors de coure. El meu pare era forjador de coure, el meu avi, també. Per la banda de la meva mare, a la família, també hi havia ferrers; el seu avi era boter, el meu avi matern era pescador, tots ells són també gent de l'espai de la circumstància, i totes aquestes generacions de persones representen un bon aprenentatge". 

Gaudí va tenir una infantesa malaltissa, amb sovintejades crisis pulmonars i artritis reumàtica. Gran part de l'Educació primària la va cursar, curiosament, a una escola fundada per Francesc Berenguer, el pare del que seria el seu futur i estret col•laborador en projectes com el de la urbanització de la Colònia Güell o de la Sagrada Família. El 1863, va iniciar els estudis de Secundària, etapa educativa que en aquella època era tot un símbol d'estatus social i econòmic. Gaudí no va ser un alumne brillant, encara que el conjunt d'assignatures n'hi havia una en què despuntava i que indicava amb claredat les seves inclinacions professionals: la Geometria. 

Després de diferents vicissituds personals i acadèmiques, el 1874 va matricular-se oficialment a l'Escola d'Arquitectura de la Universitat de Barcelona. Com a estudiant universitari a voltes en confonien el rol de professor amb el d'alumne i combinava la seva tasca acadèmica amb la participació en diferents projectes arquitectònics. Gaudí es rebel•lava sovint contra els corrents estilístics que intentaven imposar alguns professors. A la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura, gràcies a la fotografia, tenia accés a copioses obres que detallaven el conjunt del patrimoni arquitectònic mundial. Tot i l'admiració que sentia pel llegat històric d'impressionants edificacions gregues o gòtiques que marcarien els trets distintius de la seva pròpia obra, d'on va sorgir el seu inconfusible estil fou de la seva profunda fe cristiana, la seva irreductible catalanitat i de l'observació constant de la naturalesa humana, animal i vegetal. 

I és just aquest estil inconfusible, el que va apartar Gaudí tant del continuïsme historicista predominant en moltes mostres arquitectòniques com de les avantguardes europees coetànies. Si bé Antoni Gaudí és la figura cabdal a Catalunya del complex moviment del Modernisme, no va ser mai deutor de cap corrent i va restar aïllat de tendències innovadores i envoltat només d'estrets col•laboradors. Condemnat durant dècades a l'ostracisme, el Gaudinisme a través de les seves diverses formulacions retornarà al primer pla a un arquitecte català universal que actualment esdevé un referent imprescindible per als amants de l'arquitectura a tot el món. 

El 7 de juny de 1926, Antoni Gaudí va ser atropellat per un tramvia quan es dirigia a peu des de la Sagrada Família a la Plaça de Sant Felip Neri. L'artista no duia a sobre cap document que l'identifiqués, només, portava un grapat de panses i nous a les butxaques. Fins i tot, la reacció dels vianants va ser molt passiva davant un home d'aspecte  descurat que semblava un simple vaguabund. 

La incompetència dels serveis sanitaris va ser pregona i no van ser capaços de salvar la vida d'un home que en condicions normals hagués pogut superar les seqüeles del fatídic accident. Antoni Gaudí moria a Barcelona el 10 de juny de 1926. 

L'escriptor, poeta i filòsof català, Francesc Pujols i Morgades, nasqué a Barcelona l'11 d'agost de 1882. Era fill d'un procurador dels tribunals i de mare vilafranquina (una Morgades, de la família del famós bisbe). Va perdre la fe, a l'edat de set anys, el dia que va prendre la primera comunió. Obtingut el grau de batxiller, renuncià als estudis d'enginyeria a què l'empenyia son pare i estudià filosofia pel seu compte. Començà a fer versos mentre estudiava el batxillerat. Dos dels seus poemes, Idil•li i Balada de les festes van obtenir, respectivament, la Flor Natural i el primer accèsit als Jocs Florals de 1903, celebrats a Barclona amb tota la pompa de l'època. Aquest doble triomf li valgué l'amistat de Maragall, que era del jurat, aleshores al cim del seu prestigi. 

El 1904 publicà el Llibre que conté les poesies de Francesc Pujols, amb un pròleg de Joan Maragall, el qual el presenta com un representant de la seva teoria sobre la "paraula viva". Aquesta publicació acabà de consagrar-lo. I per bé que ell solia dir que, a partir d'aleshores, cessà de fer versos (tot precisant qu no fou ell qui abandonà la poesia, sinó al revés), el cert és que la poesia l'acompanyà sempre, com ho revela tota la seva obra. 

El 1906, sota el pseudònim d'Augusto de Altozanos publicà una obra insòlita i agosarada: El nuevo Pascual, subtitulat Manual de la Prostitución, la qual li valgué que augmentés qui-sap-lo la seva fama de cínic o, almenys d'extravagant. Aquesta obra, freudiana i surrealista, era escrita en un espanyol traduït directament del català ("aquello que se hace", per exemple) amb el propòsit, segons que deia l'autor, de retornar a la llengua de Cervantes la rescor que havia perdut per obra i desgràcia dels escriptors acadèmics i amanerats del segle XIX. A més a més, descobrí que tots els escriptors catalans que durant el segle XIX escrivien en llengua espanyola van morir tísics. 

Des del 1908, en què fou designat secretari de l'agrupació Les Arts i els Artistes, es dedicà a la crítica d'art i col•laborà en nombroses publicacions de l'època: "El Poble Català", "Las Noticias", "La Publicidad", "La Revista Nova", "Vell i nou",
"Mirador", "Picarol", etc. Entre el 1911 i el 1914 dirigí el setmanari satíric "Papitu". 

Fou membre de la Junta de Museus de Barcelona i secretari de l'Ateneu Barcelonès. El 1918 publicà el Concepte general de la Ciència catalana, on intentà de provar l'existència d'un corrent filosòfic genuïnament català des de Ramon Llull, de qui es proclamà deixeble tot aspirant a fundar un sistema propi anomenat de primer Hiparxiologia i, més tard, Pantologia. Aquesta obra acaba amb la seva famosa profecia sobre els catalans, segons la qual arribarà un dia que els catalans, pel sol fet de ser-ho, allà on vagin, s'ho trobaran tot pagat. 

Francesc Pujols qualificà el seu estil literari —gairebé sense punts i amb moltes comes— com estil "orgànic", que no volia dir, evidentment, dictatotial, sinó perquè li rajava com un raig de font, gairebé sense solució de continuïtat i de la mateixa guisa que pensava. D'ací que solia afegir que el seu estil no feia més que seguir el ritme del propi pensament i el comparava, impertèrrit i magnificent, a la música de Wagner i a l'arquitectura de Gaudí 

L'any 1921 publicà els opuscles L'evolució i els principis immutables, La religió i la moral i un Recull d'articles de crítica artística. 

Les seves idees consistents a provar científicament els fonaments de la religió, esbossades en articles i conferències, així com en El sistema de Francesc Pujols o Manual d'Hiparxiologia, dictat a Josep Pla, li donaren fama d'haver "inventat" una nova religió. 

Contribuí a l'intent de crear un teatre líric català i va escriure una tragèdia en tres actes (Medea, 1923) i una versió representable del Llibre de Job (1922) en vers pitarresc. 

El 1926, ja casat i amb un fill, deixà Barcelona per anar a viure a la seva Torre de les Hores de Martorell i publicà: Història de l'hegemonia catalana en la política espanyola durant el segle XIX (1926), en dos volums, molt contravertida; La visió artística i religiosa de Gaudí (1927), on profetitzà la glòria de l'arquitecte, assaig que fou traduït al francès per Salvador Dalí (Lausana, 1969), Catalunya i el Marroc (1928), La solució Cambó (1931), El pintor Pidelaserra (1934), i Un llibre-estel de Joaquim Casas-Carbó ''El problema peninsular'' (1935). 

Durant la Guerra d'Espanya, Pujols va veure morir la mare i l'esposa, mentre que el seu fill era mobilitzat i ell restava sol en la solitària Torre de les Hores. A finals de gener del 1939, s'exilià a Prada de Conflent, on s'acollí a l'hospitalitat de Pau Casals. Al cap de sis mesos, es traslladà a Monpeller —"la ciutat de l'alt rei En Jaume", com deia ell mateix—, sota l'empara de l'anomenada Residence des Intellectuels Catalans, organisme d'ajut dependent de la Fundació Ramon Llull constituïda a París amb cabals salvats del naufragi. El socors que rebien els residents era tan precari que Pujols va poder dir que "morien de renda". 

El 8 de gener de 1942, desmoralitzat per la situació que imperava a França i atenent a les crides que, des de Martorell, li adreçava el seu fill Faust, retornà a Catalunya. Fou "depurat" i, després de passar una mesada a la presó Model de Barcelona, retornà a la Torre de les Hores, on molts dels seus papers i dels seus llibres havien estat cremats per l'exèrcit espanyol d'ocupació. Amb tot, va continuar treballant silenciosament en la seva obra fins que les malalties l'atuïren. En aquesta nova etapa, col•laborà a "Ariel" i "Revista Europa". 

El filòsof morí a Martorell el 13 de febrer de 1962. Deixà a la Torre de les Hores una gran quantitat de notes pantològiques –és a dir, del sistema que no va poder acabar— i altres treballs. 

OBRES : 
La Religió i la Moral 
Francesc Pujols El Concepte General de la Ciència Catalana 
Francesc Pujols El LLibre de Job 
Francesc Pujols Poesies 
Francesc Pujols Història de l'hegemonia catalana en la política espanyola 
Francesc Pujols La solució Cambó 
Francesc Pujols El problema peninsular 
Francesc Pujols Medeia 
Francesc Pujols Articles 
Francesc Pujols Hiparxiologi o Ritual de la Religió Catalana 
Francesc Pujols La Visió artística i Religiosa d'en Gaudí 
 
LA MEDITERRÀNIA, ELEMENT CIVILITZADOR

Ací, en aquesta terra, en altres temps nostra, a prop de la mar que encara és nostra, he pogut establir noves relacions entre aquesta mar —visible, com una ratlla d'esperança, de de l'alt planell del jardí del Peyrou— i la diàstasi universal. D'aquesta mar —vora la qual el vell Egipte va intentar de bastir la primera civilització sistemàtica— va sorgir Grècia que, donant l'art clàssic al món, va satisfer d'una vegada per sempre l'ideal estètic de la Humanitat; d'aquesta mar va néixer Roma, donadora del Dret clàssic amb què va saciar l'ideal ètic dels pobles; d'aquesta mar és filla Catalunya, la terra destinada a fundar el classicisme científic per tal de realitzar l'ideal dialèctic dels homes; d'aquesta mar ha sortit el monoteisme, triomfant arreu del món; d'aquesta mar s'han alçat Alexandre, Anníbal, Cèsar i Napoleó, els quatre genis de la guerra més importants de la Història; d'aquesta mar, en fi, van aixecar el vol Ramon Llull i Ramon Sibiuda, els iniciadors de la tradició filosòfica catalana, que aviat serà universal. Tot això, que forma la part principal del patrimoni de la civilització mediterrània, ha estat possible perquè a les vores d'aqueixa "mar entre terres" s'ha produït la màxima intensitat diastàsica coneguda, en raó dels factors tel•lúrics que influeixen en el procés mitjançant el qual la matèria separa l'esperit d'ella mateixa. Entre aquests factors, derivats de la situació geogràfica, hi ha el clima, que ací és el més benigne del món, sobretot per la seva moderació, tant a l'hivern com a l'estiu, fins al punt que, prop de la nostra mar, les fulles de molts arbres no arriben a caure si no senten l'oreig de la primavera. I és en funció d'aquesta benignitat que, fin ara, únicament la civilització mediterrània ha tingut el privilegi d'arribar al classicisme, és a dir, de produir models eterns en el camp de l'estètica i de l'ètica, mentre es prepara per a donar-los en el camp de la dialèctica, des dels temps en què Ramon Llull —el primer messies de la ciència universal— va venir a Montpeller, on va posar, justament, la primera pedra del classicisme que ens manca, amb la seva obra Ascens i descens de l'enteniment, obra que jo penso coronar, si tinc vida i salut, amb la Pantologia. No deixa de ser significatiu que un altre dels messies científics sorgits de la Mediterrània fou, en el segle passat, el montpellerí Auguste Comte, fundador del sistema positivista, o "religió de la ciència", que és un fruit de la derivació occitana del tronc filosòfic català. 

 LA DOMINACIÓ CATALANA 

Si és molt cert que potser nosaltres no ho veurem, perquè ja serem morts i enterrats, també és cert que els qui vinguin després de nosaltres veuran que els reis de la terra o els qui governin les nacions, s'agenollaran davant Catalunya i aleshores serà quan els qui hagin llegit aquest llibre, si encara en queda algun exemplar, comprendran la raó que tenia el seu autor, que, rient rient, deia les coses més serioses que es poden dir, perquè estem persuadits que temps a venir, si les coses no canvien i van pel camí que van, dels catalans se'n dirà "els compatriotes de la veritat" i tots els estrangers ens miraran com si miressin la sang de la veritat, i quan donaran la mà a un germà nostre, ultra el respecte i l'admiració que li tindran, els semblarà que toquen la veritat amb les mans, i com que n'hi haurà molts que es posaran a plorar d'alegria, els catalans els hauran d'eixugar els ulls amb el mocador, i ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un hom vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor obsequi que se'ns pot fer als catalans quan anem pel món, i, comptat i debatut, valdrà més ésser català que milionari i, com que les aparences enganyen, encara que sigui més ignorant que un ase, quan els estrangers veuran un català es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà, i això farà que quan Catalunya es vegi reina i senyora del món serà tanta la nostra fama i l'admiració que se'ns tindrà a tot arreu que hi haurà molts catalans que, per modèstia, no gosaran dir que ho són i es faran passar per estrangers. 

I si algú s'estranya que un poble com Catalunya que al costat de les altres nacions no és res ni representa res, perquè no té ni independència política, que és al menys que es pot tnir, i no pesa en el consell dels Estats, amb tot i que les raons catalanes són sempre raons de pes, perquè estan plenes de realitat, sigui una nació que ha d'arribar tan amunt i hagi de dominar el món sense armes, li respondrem que si quan els romans en illo tempore, que deien els llatins, volien dominar la Judea els haguessin dit que vindria dia que els jueus dominarien a ells i a tot Europa i com si sixò no fos prou a tota Amèrica, que aleshores encara no estava descoberta, estem segurs, com si ho veiéssim, que s'haurien posat a riure i no ho haurien volgut creure encara que els ho haguessin jurat, de manera que el q tres responem catalanització del món, van molt equivocats perquè si diem el que diem ho diem després d'haver regirat el pensament català de dalt a baix i fins al capdavall de tot, tant com l'hagin pogut regirar les rates de biblioteca que claven les dents al cor dels llibres i fan niu entre els fulls i estem convençuts que si l'europeïtzació de Catalunya suposaria la seva desuniversalització, la catalanització d'Europa, que avui és el rovell de l'ou de la civilització, representa la universalització del món i per això creiem que el millor favor que se li pot fer és catalanitzar-lo fins que el nom de Catalunya ompli la terra i faci veure a tothom que en les qÜestions capitals Catalunya té la paella pel mànec, i és l'única nació del món que pot portar ideals reals, positius i concrets, a la civilització europea, que, com hem dit i repetim, no passa ni ha passat mai d'ésser una civilització material, que ha fet un ús equivocat de la raó i que havia d'acabar a cops de puny i a canonades, com veiem que ha acabat amb la guerra que va començar l'any 14 d'aquest segle, que és una conseqüència lògica de la manca d'una lògica fonamntada en l'estudi natural, prquè si els homes del Nord han estudiat la realitat ha estat sempre portats per l'afany de modificar-la i en ço que fa referència als ideals reals i definitius que toquen de peus a terra els han volgun substituir per ideals irrealitzables que han tingut la pretensió, no solament de tergirversar la realitat, sinó de canviar-la i destruir-la si en la inventiva material que pot modificar aquesta realitat, han fet el que han fet, en la realitat completa no han pogut sortir de les boires i els ha passat com amb les obres del gran poeta dramàtic anglès William Shakespeare, que va deixar les tragèdies que va escriure, embolcallades amb el misteri i barrejades i foses en el món desconegut que ens volta i ens voltarà per sempre, com si les seves tragèdies estiguessin escampades i deixatades en l'ombra de la vida, al revés de les obres dels tràgics grecs, que fent una comparació, que ens vindrà molt bé per a acabar aquest capítol, direm que en comptes de barrejar llurs tragèdies en la gran confusió que ens volta, les van tallar a cops d'escarpra, en ço que en podríem dir la roca viva del misteri, com si fossin escultures, de la mateixa manera que la ciència que es fongui en el tot com una concepció evolucionista o panteista, quedarà marcada i segellada damunt de la realitat com una còpia exacta del natural, que esborrarà tots els ideals abstractes, per a donar ideals farcits de realitat crua i una còpia exacta del natural, que esborrarà tots els ideals com els de la civilització del Nord, siguin idealitzacions de la realitat, o més ben dit la realitat omplint les idees, com el que fa botifarres, i així es podrà dir, aquí i a tot arreu, que Catalunya pel fet d'ésser com és un poble sense ideals, perquè d'ideals fora de la realitat no en té, ha dominat totes les civilitzacions conegudes. 

Concepte General de la Ciència Catalana, llibre 3r, capítol XVIII. 

LA RAÓ CATALANA 

Començarem per dir que la llengua catalana és l'única llengua de les poques que nosaltres coneixem que [...] de parlar i de conversar en diu enraonar, que vol dir enfilar raons com els grans d'un collar i que és el verb que expressa com veritablement el geni català que quan parla no enraona, perquè les paraules catalanes no són com les franceses que fan relliscar el pensament damunt el front com els cabells ni com les italianes que fan cantar les idees, ni com les castellanes que omplen la boca i emborratxen com el vi, sinó que són com els graons d'una escala que serveix per a pujar i baixar la raó, com la famosa escala d'en Sibiuda, i perquè es vegi que aquesta raó típica que ens caracteritza és tan antiga com la nostra història, citarem la profecia que en Pròsper de Bofarull copia en el pròleg de la història dels comtes de Barcelona vindicats, que segons diu és una profecia molt antiga, treta d'una obra coneguda per obra de mossèn Sanct Jordi i de Cavalleria, que es conserva a l'Arxiu de la Corona d'Aragó i que entre altres coses que valen la pena d'ésser sabudes pels catalans diu amb paraules textuals, que copiem, que havent estat interrogat un rei got perquè li plaïa més estar a Barcelona que en alguna altra part o lloc, va respondre que perquè aquí s'hi sentia més inclinat a usar de seny, que vol dir fer un bon ús de la raó i que quan li pregunten de què podria provenir aquesta condició respon, amb el llenguatge típic del profeta que fa la profecia, que així devia ésser per especial acte i natura de la terra, segons els seus astròlegs i filosops li havien dit i aconsellat, de manera que aquesta propietat racional del nostre clima, és veu que no solament s'havia observat molts segles enrera, sinó que havia arribat a fer observar degudament de la raó un got, que és tot el que es pot dir, perquè, com hem dit, els gots són els que, cansats i decepcionats de fer funcionar la raó fora de la realitat i veient que no els porta al port de la realitat, fan com hem vist que va fer Duns Scot al segle XIII i Kant al segle XVIII, que tant l'un com l'altre van acabar per negar la raó i declarar que no servia per a res [...]. 

Concepte General de la Ciència Catalana, llibre 3r, capítol XII
 

SALVADOR DALÍ

Figueres, 11 de maig de 1904 - 23 de gener de 1989 

Salvador Dalí, fill d'un prestigiós notari de Figueres, va dedicar-se al dibuix i la pintura des de molt jove, i el 1922 va començar els estudis de Belles Arts a Madrid. Durant la seva estada a la Residencia de Estudiantes va mantenir una gran amistat amb el poeta Federico García Lorca i el cineasta Luis Buñuel, amb els quals va dur a terme nombrosos projectes artístics avantguardistes. 

Després d'estudiar a Madrid i de participar en els debats artístics renovadors dels anys vint a Catalunya, Salvador Dalí va marxar a París i va integrar-se al grup de pintors i escriptors surrealistes. D'aquest període daten algunes de les obres que el convertirien en un dels màxims representants del surrealisme, com El gran masturbador, L'espectre del sex-appeal, El joc lúgubre, i La persistència de la memòria. El 1929 va conèixer la jove russa Helena Diakonova, coneguda amb el sobrenom de Gala, que des d'aleshores esdevingué en la seva model i companya. 

Coincidint amb l'inici de la Segona Guerra Mundial, Salvador Dalí i Gala varen establir-se durant uns anys als Estats Units, on la seva pintura d'estil realista i oníric va tenir molt d'èxit. Va escriure Vida secreta de Salvador Dalí i també va treballar per al cinema, el teatre, l'òpera i el ballet. Dels anys quaranta daten obres importants com Autoretrat tou amb bacó fregit, La panera del pa, Leda atòmica, i La Madonna de Portlligat. Convertit en un dels pintors més famosos del moment, el 1948 va tornar a viure a Europa i féu llargues estades a la seva casa i taller de Portlligat. 

La religió, la història i la ciència varen ocupar, cada vegada més, la temàtica de bona part de les seves obres durant els anys cinquanta i seixanta; moltes d'elles eren de gran format. Durant aquests anys va pintar obres molt conegudes, com Crist de Sant Joan de la Creu, Galatea de les esferes, Corpus Hipercubus, El descobriment d'Amèrica de Cristòfol Colom i L'últim sopar. 
Durant els anys setanta Salvador Dalí va crear i inaugurar el Teatre-Museu Dalí a Figueres, on és exposada una gran col•lecció de la seva obra, des dels inicis i les seves creacions dins el surrealisme fins a les obres dels últims anys de la seva vida. Després de viure durant molts anys a Portlligat, quan va morir la seva esposa Gala va traslladar-se uns anys al Castell de Púbol i va passar els últims anys de la seva vida a la Torre Galatea de Figueres, prop del Teatre-Museu Dal’, on va voler ser enterrat. 

El 1983 va crear la Fundació Gala-Salvador Dalí, la institució que gestiona, protegeix i fomenta el seu llegat art’stic i intel•lectual. 

ALEXANDRE DEULOFEU

Va néixer a l´Armentera, però de petit es traslladà amb la seva família a Figueres, on havien obert una farmàcia. Va estudiar Farmàcia i Ciències a la Universitat i en tornar a Figueres fou professor de Ciències i Física i Química a l´institut. Interessat en la política, va participar a les acaballes de la dictadura de Primo de Rivera en la creació de la branca juvenil de la Federació Republicana Socialista de l´Empordà. Fou batlle de la ciutat el 1937 fins que s´incorporà al front. En acabar la guerra es va exiliar a França, on va fer de músic per guanyar-se la vida. 

 El pensament de Deulofeu resultava incòmode per a l'Acadèmia», va dir Puig Vayreda. El temps, però, li ha donat la raó i s'han complert circumstàncies històriques que va preveure - el desmembrament de la URSS o la derrota d'Alemanya a la Segona Guerra Mundial i el seu ressorgiment fins a ser peça clau de l'Europa actual i que va explicar en la seva obra cabdal: La matemàtica de la història. «La història s'ha rendit a Deulofeu, però el país el manté en l'oblit sense cap motiu que ho justifiqui», va dir Gutiérrez. Abans, Pujol el va situar entre els historiadors més destacats del segle XX perquè va ser dels pocs que va «conrear la filosofia de la història». 

" Tant de bò la llei de la història arribés a coneixement dels directius de la política mundial. D´ésser així i d´amotllar-se a la llei del Creador (pag. 228)». «Anem decididament cap a la constitució d´una gran federació europea sota l`ègida alemanya. Millor dit, anem cap a la fase de plenitud de l´Imperi, durant la qual aquest estendrà la seva hegemonia per sobre l´Europa mediterrània i occidental. Tornem al que s´ha conegut com època d´or de l´Imperi de Roma, durant la qual, sota la direcció paternal, ben intencionada i de ple sentit liberal dels emperadors romans, Europa visqué una llarga fase de benestar i de llibertat, amb l´única diferència que, en virtut del trasllat geogràfic, el centre hegemònic no serà a Roma sinó a Berlin (pag. 228)" 
   Tot això ho va escriure ara fa més de 50 anys! 
 
CARLES M. ESPINALT

Carles M. Espinalt va néixer a Montesquiu l'any 1920. La seva vida vindrà marcada per la guerra del 1936-1939, car a l'edat de 17 anys va ésser mobilitzat amb la "lleva del biberó". 

La trajectòria que marcà la vida del professor Carles M. Espinalt, fou per damunt de tot, el seu patriotisme, que anava íntimament lligat a un gran afany pedagògic per a formar homes. Així, va viure fins els últims moments la preocupació de formar nous dirigents, per aixó dedicà tota la seva vida a la investigació i l'estudi, dotant Catalunya d'una ciència, la Psicoestètica, que ens ha de permetre de superar els nostres complexos col•lectius i reconstruir-nos el caràcter que, en el seu dia, ens féu amos i senyors dels nostres destins. 

Carles M. Espinalt és un català universal. Fou vice-president del Consell Nacional Català de Batista i Roca. Membre de la Junta Consultiva d'Òmnium Cultural d'ençà de la seva creació, en ple franquisme. Fundador de l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana. Vice-President del Club d'Amics de la UNESCO. Pronuncià més de mil conferències, moltes d'elles clandestines, arreu de Catalunya. Grafòleg, psicòleg i escriptor, ens ha deixat una obra immensa. 

SALVADOR ESPRIU 

"No convé que diguem el nom / del qui ens pensa enllà de la nostra por. / Si topem a les palpentes / amb aquest estrany cec / i ens sentim mirats / pel blanc esguard del cec, /on sinó en el buit i en el no-res /fonamentarem la nostra vida?" 

Una persona que treballava en el món de la càbala i sabia, el coneixia aquest món, jo no en sabia res, em va dir “l’Espriu és cabalista”. Però no em va donar més explicacions, no em va dir absolutament res més. I aleshores em va ensenyar un arbre místic, em va dir el que era un arbre i em va dir “tu mateixa, treballa pel teu compte”. Jo em vaig moure a cegues durant dos o tres anys d’una manera obsessiva, només feia que mirar-me aquell arbre, intentava entendre com, vaig buscar bibliografia, vaig llegir llibres, mirava a veure si la gent m’explicava res, però... és un món molt tancat. Ningú... els que de veritat són cabalistes, d’això no en volen parlar mai, eh?, perquè per ells és una cosa molt seriosa i per tant no és cosa d’anar a jugar a l’enigmística així públicament. Per tant, et trobaves parets, portes, és a dir un laberint que no et portava enlloc. I al final, de mica en mica, vaig començar a veure alguna cosa, vaig entendre segurament per la meva formació prèvia estructuralista, doncs que hi havia d’haver alguna estructura allà i de fet doncs la lectura que jo faig de la càbala no és gens mística ni em poso en problemes esotèrics, perquè tot això se m’escapa molt i jo sóc molt escèptica, però sí que hi veig una estructura. I aleshores he utilitzat l’arbre místic com a estructura que es pot aplicar a un text. I com aquest text es pot organitzar. I això sí que quadra perfectament, eh? Potser hi haurà a qui li semblarà que no és veritat, que no pot ser que una persona, un autor, s’hagi dedicat anys i panys a organitzar i a col•locar les peces del seu entramat literari però sí, és així. I  un cop hi has entrat, tot funciona sol. Aleshores és molt senzill, fins i tot, molt simple. 

Una persona molt entesa en aquest tema, em va dir: “La pregunta que tu li has de fer és exactament aquesta: ‘Vostè treballa amb arbres?’” i així ho vaig fer. I l’Espriu es va quedar aturat, va estar un segon sense contestar, es va estar rumiant la resposta i al final em va fer una contestació que no deia ni sí ni no, però que em recomanava que, si més no, me’n desentengués, i em va dir: “Miri, aquest tema és perillós. Millor que no hi entri”. Amb la qual cosa jo vaig estar molt contenta perquè vaig pensar: “Em sembla que has fet diana”. Perquè si realment la càbala no li hagués interessat gens o no la conegués m’hauria dit “No” i ja està. Però després, aleshores, jo em vaig encoratjar i li anava preguntant: “Vostè ha llegit tal llibre?” I m’anava dient que sí, que sí, tots els llibres cabalístics que jo havia buscat i bibliografia, i em va dir que sí, que tots els havia conegut i que de jove els havia llegit tots. Per tant... 

La seva neta Rosa Maria Delor, al programa "el meu avi", de TV3